I que lladrin els cans

tribuna-mallorca-bauza

El problema d’una nit triomfal com la del passat 24 de maig és que, irremeiablement, té un demà. Tot i que amb més o menys entrebancs sembla clar que les principals institucions de les Illes estaran en mans de forces més o menys progressistes i més o menys colonials, és evident que les estructures són les que són i que, per tant, seria ingenu esperar una immediata transformació radical de   la situació.

Hi seguirà havent un mercat, hi seguirà havent qui maldarà, amb dents i ungles si s’escau, per conservar els seus privilegis, hi seguirà havent una institucionalitat colonial des del fonament, hi seguirà havent tota una allau de mitjans de comunicació hostils, disposats a manipular la informació per tal de contaminar l’opinió pública i decantar-la cap als interesos més espuris i colonitzadors, i hi seguirà havent la quotidiana, sovint insolidària batalla de la gent per la supervivença, en uns casos, o per la conservació d’un determinat nivell de vida o d’uns determinats privilegis, en altres.

No ens enganem, allò que ha canviat és, com a molt, el to i la generositat de qui s’encarregarà de gestionar unes institucions que no foren creades per a estar al servei de la gent, ans per regular, a l’empar de la vella ideologia liberal, el d’antuvi tan necessari com trampós equilibri, també anomenat “estat de benestar”, entre les forces productives i les reproductives, i que avui, sota el ruixat de la follia neoliberal, juntament amb la globalització de l’Imperi i el desplaçament de l’eix de l’economia des de la producció cap a l’especulació (societat del deute), ha deixat de ser necessari (per als poders, és clar) i s’ha vist absolutament minvat.

imagesPer tot això, el que un es sent temptat de demanar a les persones que es faran càrrec de les diverses tasques de govern, no és tant que solucionin tots i cada un els problemes del país (tasca impossible) sinó que, sobre tot, sense deixar de banda, és clar, el combat quotidià a la barbàrie que enfronta gran part de la població, a través de noves i més justes polítiques econòmiques, socials, culturals i educatives que tanmateix mai no podran deixar de ser ad hoc, posin en marxa una pedagogia social de llarga alenada, instaurant les bases d’una nova manera d’entendre la política com a la gestió del comú i la creació de comunitats, i que més enllà d’assolir fites tangibles, encabibles en l’estadistica i en el mercadeig electoral, propiciin la sedimentació d’una nova cultura comunitària, solidària, critica i desacomplexada, amb gent capaç de perdre la por a emprendre l’aventura d’una transformació radical, ara sí, d’arrel.

En definitiva, allò que gosaria demanar als nous governats és, precisament, que no siguin governants, que no deixin de ser oposició a tot allò que ara repressenten,  que no se creguin en cap moment que l’instrument que ara tenen a les seves mans pugui arribar a ser la panacea de res, que, ni tan sols, se’l prenguin massa seriosament, que siguin o segueixin sent activistes i antisistemes a l’interior mateix del sistema, i tot plegat a fi de que la gent se n’adoni que el món no s’esbuca, que el fet que comandin tres encorbats o quatra hippis o “perroflautas” no altera massa substancialment les coses, que fins i tot, pot ser més amable, divertit i desnhibit i, sobre tot, de què ja és hora de perdre els prejudicis i la por acumulada durant tants anys.

 

Ah, i que lladrins els cans, que lladraran, i molt…

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*