Crisi, llibertat, excel·lència: retòriques del poder.

La retòrica amb què el neoliberalisme tracta de camuflar i legitimar las imposició dels seus dogmes és profundament perversa. Als anys 80, a Llatinoamèrica, l’anomenat “ajustament estructural” (privatització i desarticulació dels estats, alliberament del mercat intern i signatura de Tractats de Lliure Mercat amb EE.UU., etc.) fou manyosament publicitat, sobretot entre les classes – mitges – que aviat en patirien les funestes conseqüències (les de més avall també, però això per a elles no era cap novetat), amb els encanteris i lletanies del “desenvolupament” i la “modernització”.

Trenta anys més tard, en arribar l’hora, llargament esperada des dels temps de Margaret Teatcher, de la definitiva ofensiva neoliberal contra una Europa que se suposa ja “desenvolupada” i “moderna”, la retòrica s’ha hagut d’adaptar i crear noves paraules màgiques.

“Crisi” fou la primera. Inicialment amb un caràcter performatiu: deixant de banda l’abast, en termes de determinació, de les conseqüències del batec d’ales d’un voltor a Wall Street, els economistes saben prou bé que factors subjectius com l’ús conscient i dirigit del mantra de la “crisi”, units als fets objectius – i absolutament contingents – que es duen a terme amb el pretext d’haver d’atendre-la, tard o d’hora fan realitat allò que la paraula designa. El que posteriorment s’ha fet i perpetrat apel·lant al terror pànic que suscita la sola pronunciació de la paraula, ja és prou conegut de tothom. I així, a cop de vareta i retallada, l’objectiu de convertir el sud d’Europa en la “maquila” del Nord, després del constatat fracàs de les polítiques de desterritorialització de les indústries (eufemisme per a referir l’explotació imperialista de mà d’obra estrangera), està cada cop més a prop: precarització del treball, supressió de les garanties socials, etc., sobrevisqui o campi qui pugui.

Darrerament, en una fase ja prou avançada de l’ofensiva, i en relació a l’estratègia de demolició de l’educació pública, la qual, no ho oblidem, és un dels pilars bàsics per tal de garantir la igualtat, hem començat a sentir altres mantres com “excel·lència”; rere el qual, per poc que hi aprofundim, hi trobarem la latència del més execrables valors classistes, jerarquitzants i discriminatoris – com són tots aquells que, alçant-se sobre la fal·làcia d’una igualtat ja assolida, legitimen la competència deslleial que beneficia a la minoria dels privilegiats sobre la resta.

També a Mallorca, en aquesta versió conservadora del neoliberalisme (en blanc i negre, castellà del Raiguer i fil musical de sarsuela) que representa el PP provincià i colonitzat (la majoria dels seus dirigents i afiliats són mallorquins, no ho oblidem, després de que la manipulació corrupta d’una paraula com “llibertat”, associada a “d’elecció”, no oferís les resultat esperat, s’ha invocat l’excel·lència (irònicament tot el contrari del que s’assolirà per a la majoria dels alumnes amb l’estratègia xavacana del trilingüísme) per tal d’iniciar el no menys llargament esperat procés d’anihilació social de la llengua catalana.

Aquests són alguns, entre molts d’altres, dels exemples més significatius dels paranys implícits a les retòriques associades al discurs del poder. Posar de relleu les fal·làcies i deconstruir-les és un gest tan necessàriament revolucionari com qualsevol altre. Parem bé l’oïda: hi ha un contraencís per a cada encís.

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*