«Una lengua para hablar a la vaca…»

tribuna-mallorca-intereconomia

Pere Garau / 20 de novembre de 2016

«Hemos igualado una lengua para hablar a la vaca i a la berza con la lengua de Cervantes, con la lengua de Calderón, con la lengua de Pablo Neurda, con la lengua… Es que estamos locos, nos hemos vuelto todos locos a partir del 78. Y a demás esto la gente se lo toma en serio y condenan a sus hijos a la ignorancia y a la emasculación lingüística».

Aquesta frase sintetitza el discurs d’Eduardo García Serrano. S’hi ajunten els prejudicis típics cap a les llengües subordinades: no serveixen pel que serveix una llengua normal, és rústica, desacurada, incapaç de produir literatura, ciència, etc. Patoise, fabla… Hi ha moltes maneres de dir-ho, però a darrera s’hi amaga un únic concepte: la supremacia d’una llengua dominant.

En la seva intervenció afirma seguidament que l’espanyol és una llengua universal. Parla dels seus milions de parlants (567), com si el nombre li atorgàs el poder. És clar que no és així, ja ho sabem bé. A l’Estat espanyol el portuguès (galaicoportuguès o gallec) està subordinat a l’espanyol. El seu nombre de parlants no és petit, però (273). No és, doncs, segons García, una lengua internacional com l’espanyol?

Pel que fa a l’argument de la literatura, los grandes, és totalment sobrer. Ja sabem bé quins són els nostres grans escriptors. Com bé ho saben els bascs, gallecs, aragonesos i asturians… La diferència és que uns han estat des de fa molts d’anys promocionats per un Estat espanyol centralista, que només tenia –i té—interès en la promoció de la cultura espanyola, a diferència dels autors de les llengües subordinades que, pel nostre compte, sense suport d’un estat, hem anat fent.

I què passa al 78? La Constitución Española. Resulta que ara ens beneficia… Segons Eduardo García sí. La constitución estableix que «el castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla» (Article 3.1) i que «las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos» (Article 3.2). No ens dóna cap privilegi per sobre de l’espanyol. Relega en els estatuts d’autonomia la feina de regular les demás lenguas españolas. Queda ben clara una cosa però: el deber de conocerla y derecho a usarla (la llengua espanyola). Sabem que els estatuts no obliguen a saber les llengües oficials. Conèixer-les és, pels estatuts un dret, no un deure…

«Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma» (Article 4.2., referint-se a la llengua catalana). Clar que tothom en té el dret, una passa d’ençà la prohibició de Franco, però no ens apliquen el deure, a diferència de l’espanyol. En conseqüència, és impensable que algú dins l’Estat espanyol no sàpiga espanyol, però en canvi qui no sap català, en una comunitat catalanòfona, està legitimat pel nostre estatut. A tot això, García li diu volverse loco? Millor que no sàpiga les meves propostes…

I segons aquest senyor, tot això provoca la ignorància i la emasculación dels infants! Reconec que he hagut de cercar el terme emasculación al diccionari. Segons el DRAE (que està patrocinat per La Caixa) emascular equival a capar, extirpar los órganos genitales. Així doncs, García diu que el bilingüisme (que sol ser plurilingüisme) ens capa. No ser un español monolingüe ens capa i ens condemna a la ignorància. Crec que queda més que destapat el discurs d’aquest ésser: la idea de superioritat de l’espanyol, heretada dels francesos… Visca els Borbons!

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*