I que mori el mal govern!

La història està plena d’exemple sobre com la democràcia formal no és incompatible amb el totalitarisme, l’ascens del nacionalsocialisme al poder a Alemanya potser n’és el més sonat. Al respecte, podríem dir, que la “forma” no determina el “contingut”, que allò quantitatiu no és una funció traduïble en termes qualitatius, o, simplement, que això de la “democràcia”, en un sentit propi, coherent amb l’etimologia, és quelcom molt diferent a la simple possibilitat de “triar el pentinat de Narcís cada quatre anys” (com escrigué el poeta Andreu Cloquell).
Així, discutir sobre qüestions (tan inherents al sistema que les sustenta) com legitimitat, soberania, voluntat popular, tot arribant a l’extrem pseudo esòteric de fer càbales sobre què pensa la gent que, formalment, no ha expressat el seu parer (o sembla que no ha fet perquè potser no ha fet a través d’aquelles categories a les que el propi sistema redueix els potencial expressius), és una pèrdua de temps.


Ha trencat el PP balear el contracte “democràtic”? Formalment no, és clar. Dins la dinàmica formal del sistema “democràtic” establert, que opera a través del fideocomís del mandant al representants a través de l’elecció pel vot, sembla que el PP segueix acomplint les regles: hi ha hagut algú terratrèmol intern, explícit, formal, dins el partit o des del gruix dels seus votants? No. Hi ha hagut potser, algunes queixes i dissensions, tènues, davant el fet que una minoria fanàtica del vell projecte borbònic i posteriorment franquista, d’extermini de tot allò que no cap dins la seva aberrant i abominable fantasia d’Espanya, té segrestada a tot el partit, però, evidentment, el caràcter prioritari dels objectius compartits: l’espoli neoliberal, capitalista i de classe, assoleixen, fins ara, a mantenir els díscols indigenistes en un nivell prou baix de confrontació interna.
Significa això que el PP té carta blanca per a seguir fent el que fa? Certament, sí, des del moment en què és el llogater d’unes institucions que, no ens enganem, no són propietat del poble, sinó l’instrument de legitimació dels veritables poders soberans, fàctics, que actuen a diferents nivells locals i globals. Així doncs?
Doncs així doncs cal que ens adonem, d’una vegada per totes, que el tauler al qual ens obliguen a jugar és un tauler podrit, fals; que el joc, al que diuen “democràcia”, és una altra cosa, molt altra, molt més semblant a la que se juga a les assembles de docents, a les concentracions davant el Consolat de Mar o Conselleria d’Educació, a les xarxes de solidaritat entre mestres i ciutadania, a les xarxes socials o al carrer.
Si la “democràcia”, tal com a elles ho entenen, és una competència, sovint regulada amb les mateixes estratègies del mercat (Shumpeter), si al cap i a la fi, és una qüestió de força (exercida a través dels mitjans de comunicació, del xantatge ideològic i emotiu més o menys subtil, etc.); doncs és legítim que la gent, esedevinguda poble, faci ús de la seva força, tal i com des de fa setmanes ho està fent, d’una manera tan digna i exemplar, la ciutadania conscient de les Illes Balears i Pitiuses.
El TIL ha servit per desemmascarar, sense simulacions, tant la fal·làcia d’allò que anomenen “democràcia” com el caràcter totalitari dels neofranquistes del PP balear. Les cartes són a la taula i sí: és un conflicte polític; no cal que ens n’amaguem ni que volguem passar per fins, car allò que hi ha en joc és l’embestida dels diferents imperialismes que han de suportar les gents de les illes: l’espanyol, en la més pura i rància versió franquista; i el del neoliberalisme global.
Per això, és imprescindible que la força del poble no es dispersi ni s’afableixi en pactes de mínims ni en concessions que a la llarga esdevindrien letals. “No al TIL” vol dir més que oposar-se a una absurda llei o a la barroera logística de la seva imposició. No al TIL vol dir: volem una escola pública laica, gratuïta, de qualitat i en català. Així de clar.
I per això, precisament, és encara més imprescindible que aquesta reclam se faci absolutament conscient de quina és la seva força, i se’n senti orgullós: vaga indefinida, solidaritat transversal i claredat d’objectius. I no ens preocupem pels infants, car la lliçó que aprenen ara és tant o més profitosa que qualsevol altre contingut que, tanmateix, sempre seran a temps d’aprendre (crec que ho puc dir: soc, he estat mestre, i d’anglès, per cert), i, al cap i a la fi, això de l’ensenyament és qualsevol cosa menys una ciència, és un art, quelcom que potser precisa més filantropia que tècnica, més qualitat humana que memòria, més ètica que no pas retòrica; i com bé estan demostrant els mestres i les mestres nostres, de filantropia, qualitat humana i ètica en tenen de sobra.
Així doncs, endavant i no defalliu! No defallim, casdascú des de la seva trinxera, des d’on pugui i com pugui. Gràcies, companys i companyes mestres, per ensenyar-nos, per recordar-nos més bé, el camí! Això és històric, més enllà del TIL, això suposa un punt d’inflexió perquè és una lliçó de vertadera democràcia, de la que no es corromp ni es fossilitza, perquè és un permanent debat, una inesgotable conversa, una imparable simfonia d’acords i desacords que convergeixen en la voluntat consensuada d’un bé comunitari. I que mori el mal govern!

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*