Les mobilitzacions: dades i dates; infants i reflexions personals

Faig aquest escrit dia 30 de setembre de 2013. L’endemà de la manifestació més gran celebrada a Palma en tota la seva història, la mobilització més massiva i simultània de les Illes Balears.
Però avui també és el 30è aniversari de la manifestació convocada sota el lema “Salvem Es Trenc”, que va marcar una època. Aquella va ser la primera “gran” manifestació en defensa d’un espai natural. Després d’un grapat manifestacions per sa Dragonera que replegaren ja alguns milers de persones, la mobilització des Trenc va suposar una fita històrica.
Per a mi va ser també una fita personal, va ser la meva primera manifestació; com a altres primeres vegades, una d’aquestes coses que mai no s’obliden. Tenia 15 anys, els mateixos que té ara el meu fill gran, que ahir va anar a la manifestació amb els seus amics. Però per a ell no ha estat la primera vegada: des que tenia dos mesos i el vàrem dur, el novembre de 1998, a la convocatòria que reclamava “no més urbanitzacions”, fins ahir, ha anat a desenes de manifestacions pel territori, per la pau, per la llengua, per l’educació, contra les retallades, contra la incineració… igual que les seves germanes, que s’hi han anat afegint així com passaven els anys.


Per als pperos no està ben vist ara dur els infants a les manifestacions: els manipulam, els utilitzam o fins i tot els segrestam. Ho diuen els mateixos que duen els seus fills a protestar contra l’avortament i altres mogudes similars. També n’hi ha que duen els fills als toros, a Disneyland, a McDonalds o a les rebaixes del Corte Inglés… i que voleu que us digui… jo m’estim més dur-los a una manifestació. I no, no comentaré això de què ens poden denunciar o llevar a la custòdia per “fer-los” participar a vagues, perquè és un desbarat tan gros que no ho paga.
Tornem al tema fonamental, la mobilitzacions que han tret als mallorquins al carrer. Els anys 80 i 90 varen ser els espais naturals els protagonistes: a més des Trenc hi va haver Cabrera, Mondragó, sa Canova, la llei d’espais naturals… també una gran manifestació en defensa de la llengua l’any 1995 i la de rebuig a l’assassinat de Miguel Ángel Blanco el 1997. El segle XXI arribà amb les manifestacions contra la guerra d’Iraq com primeres grans fites. El rebuig l’atemptat de l’11 M va suposar també una mobilització massiva, així com les dues grans manifestacions que duen per lema “Qui estima Mallorca no la destrueix” i “Salvem Mallorca” els anys 2004 i 2007 respectivament.
Ja en aquesta dècada, 50.000 persones sortiren al carrer per defensar la nostra llengua i poc després nous temes que mobilitzen els ciutadans: les retallades i la reforma laboral.
Però ahir es va fer un bot quantitatiu i qualitatiu crec que important. Es va superar la barrera de les 100.000 persones, es va sortir al carrer sense importar qui era exactament qui convocava, es va ajuntar més que mai gent de diverses ideologies i condicions, i es varen unificar com mai els símbols: el verd, la camiseta verda i altres elements d’aquest color varen donar una unitat d’imatge sense precedents. Sociòlegs, analistes, periodistes… hauran d’analitzar en detall algun dia la bogeria de la samarreta verda i el perquè 100.000 són capaces de vestir-se igual per sortir al carrer. Pel que fa als motius n’hi havia molts i cada un prioritzava els seus: la llengua, les retallades, la imposició i manca de diàleg amb els professionals i les famílies, la manca de criteri pedagògic. la ineptitud dels governants…
L’endemà de l’emoció viscuda, quan encara se’m posa la pell de gallina recordant la invasió de gent de bona voluntat als carrers de Palma, la coincidència amb el 30è aniversari de la manifestació des Trenc em provoca una certa enveja sana i una mica de preocupació: el medi ambient no és ara el protagonista de les mobilitzacions, no encapçala avui les preocupacions ciutadanes. Haurem de fer molta feina per tornar posar els problemes ambientals al lloc que mereixen. El nostre entorn i el nostre planeta necessita que els ciutadans ens mobilitzem per aturar les agressions que no aturen.

Aina Llauger Rosselló

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*