Qui em defensa?

Pel qui subscriu, la política és l’art de la guerra en temps de pau. Ja sabem que el terme ve del grec Polis o ciutat, per tant la base del mot és la provinent d’aquesta afecció, que vol dir fer poble, fer comunitat. Però si a aquest element, el fer ciutat, li afegim que hi ha diferents maneres de veure la ciutat, bàsicament pel fet de què tots tenim unes determinades necessitats i interessos, doncs hem d’arribar prest o tard a què el fer política implica unir esforços (és impossible fer política un sol ésser humà; la política implica sempre actuacions d’éssers humans en front d’altres éssers humans) per defensar els interessos d’aquest col·lectiu de persones en front o en detriment d’un altre col·lectiu.

Sistemes de fer política (i per extensió d’establir sistemes de poder), n’hi ha hagut molts al llarg de la història i fins hi tot podem dir que en aquests moments, convivint en l’actual món, n’hi ha de diversos, hi ha diverses estructures de poder. Per exemple no té res a veure com s’organitzen políticament (com es controlen els ressorts del poder) als USA o a Corea del Nord (per posar dos exemples clars i diferenciats).

Ara bé, en el que denominam món occidental, també amb diferents formes (repúbliques, monarquies, …), organitzam el fet polític gràcies als partits i en estar en sistemes democràtics gràcies als sufragis canalitzem els nostres interessos i/o necessitats gràcies als partits.

A Mallorca dia 29 d’octubre vàrem sortir al carrer 100.000 persones. Des de la nostra darrera manifestació organitzada per l’Obra Cultural Balear, en la que en sortírem 50.000, no s’havia vist mai res de semblant. Tots els que participàrem de dita manifestació, vàrem poder comprovar internament que estàvem formant part d’alguna cosa grossa, gràcies a la informació que ens va arribar aqueix dia al nostre cervell des dels nostres sentits (sobretot la vista i la oïda, però també la pell, ja que molts moments vàrem haver d’estar tocant-nos amb les persones que ens envoltaven de tants que érem), així ens ho deia la nostra experiència sensitiva del dia. Cada un de nosaltres, aportant el nostre cos i els crits, mamballetes (fins hi tot suor), creàvem alguna cosa grossa, com hem dit, però també poderosa. En definitiva cadascun de nosaltres podia adonar-se que la que es va denominar marea verde, riu verd o green river, ala idò!!!!, ens aportava a cada un de nosaltres un poder immens. En definitiva, jo vaig experimentar que allà em sentia poderós, fort i capaç de derrotar a la “mayoria silenciosa” que recolza al dictador Bauza (ja sé que el va portar al poder les urnes i no les armes com en Franco, però record que Hitler no va pegar cap cop d’estat per arribar al poder, per tant em referesc més a les maneres de fer i actuar i no tant a la manera com ha arribat al poder; hi pot haver, com és el cas, governants amb tics dictatorials i haver arribat al poder via les urnes).

Però, després de l’emoció i l’embriaguesa de diumenge va arribar el dilluns, la terrible ressaca del dilluns. Una vegada recordat el plaer experimentat el diumenge vaig tornar a la realitat, estava sol, no tenia voltant meu a cap persona amb camiseta verda. I quan un està sol, pensa. I per desgràcia em va venir un pensament existencial: perquè Sebastià estàs angoixat si vens d’un diumenge tan espectacular? Clar, prest vaig arribar a desxifrar-ho (després d’una breu anàlisi). Al món occidental de democràcies i sufragis el poder es canalitza pels partits i no per 100.000 persones que surten al carrer; i això em va deixar doblement preocupat. Per una part vaig re-confirmar que els del PP tenen tota la raó del món quan diuen que “en podem sortir més hi tot al carrer, … que ells el que tenen són les urnes a favor seu”. I segon, i molt més angoixant, quin partit és el que canalitza la demanda que expressàvem els 100.000 de les avingudes? El PSOE? El PSM? ERC? El PI? Tots ells? O cap d’ells?

Resposta, no en tenc i segueix la meva angoixa existencial.

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*