L’OCB i el procés sobiranista del Principat de Catalunya

L’OCB neix el 1962 per impuls de F. de B. Moll com a continuació de l’obra del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) que havia iniciat Antoni M. Alcover, el canonge de santa Cirga, el 1900.
Una vegada salvats els mots, calia mirar de deixondir culturalment unes illes que en la Guerra Civil i en la ferotge postguerra havien perdut gairebé tots els actius capaços de fer-la resplendir.
Moll mateix, en les seves memòries diu que estava empegueït de veure com moltes persones es feien molt riques gràcies a les oportunitats que els oferia Mallorca i que no destinaven cap cèntim d’aquests guanys -astronòmics en molts casos- a la cultura pròpia.
Moll pensava en els empresaris principatins que el 1961 havien fundat Òmnium Cultural, el model a seguir per l’obra cultural que volia engegar.


En no poder comptar amb la complicitat empresarial, el savi Moll es dirigeix al reducte d’intel·lectuals catalanistes que quedà de la purga exercida pel franquisme i els animà a reanimar des de baix, arreladament, la llengua i la cultura pròpies.
D’aquesta manera va prenent cos una institució que, a més d’alcoveriana en la seva fundació com volia el seu impulsor, es declararà, en la pràctica, hereva de l’Associació per la Cultura de Mallorca, fundada per Emili Darder el 1925 i que el batle màrtir presidí fins al 1931.
Al llarg dels cinquanta-un anys de vida, l’Obra Cultural Balears (OCB) s’ha definit políticament transversal, però no neutral en qüestions de llengua i cultura. Això vol dir que per ella, des del primer moment i fins ara, com Villagómez, de qui enguany celebram el seu centenari, “la llengua diu la pàtria”.
Així és que per l’OCB, el seu espai vital, emocional, de relació, natural, no són només les nostres quatre illes habitades, sinó tot el territori que el català abasta i que, per delimitar-ne els quatre punt, va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Els Països Catalans, per entendre’s, terme usat per primera vegada el 1876 pel valencià Benvingut Oliver i Esteller, reforçat pel suecà Joan Fuster i que també esmenta el propi Francesc de B. Moll a la introducció al DCVB.
Aquesta visió extensa de la catalanitat val a dir que no sempre és viscuda amb la mateixa intensitat o passió en tot el nostre territori. No és infreqüent la percepció que aquesta visió total és més pròpia de la perifèria que no del Principat; que la Catalunya estricta, la principatina, ho observa allunyadament i incompromesa, i que no acaba de creure’s ni assumir la Catalunya extensa. És massa freqüent, per això, sentir dir als representants polítics de qualsevol dels nostres territoris que no volen interferir en les decisions que es prenen en altres “comunitats” en temes lingüísticoculturals.
Ens convé, per tant, tot i ser conscients dels diferents ritmes en què s’avança col·lectivament en l’afirmació nacional a cada país o territori, no perdre el pols a la nació entera.
I en parlar de Països Catalans amb la naturalitat amb què ho fa sempre l’OCB, és hora d’agrair al Partit Popular que hagi tengut la bona pensada de presentar al Parlament de les Illes Balears una proposició no de llei per declarar-ne expressament la seva inexistència. Existeixen jurídicament les fes de vida i els certificats de defunció, curiosa denominació, d’altra banda: per què s’ha de tenir fe per a la vida i sols certificat o certitud per a la mort? Independentment, però, qui té potestat per legislar sobre inexistències?
Sarcasmes a part, val a dir que la nostra nació, la que determina el nostre parlar, des de fa tres-cents anys és combatuda i perseguida per l’Estat espanyol. Ara mateix, atenent la configuració administrativa d’aquest estat golafre, la nostra nació s’esquartera en tres “comunitats” i la constitució, aquesta norma en descomposició que ja put com a carn de vas, en el seu article 145 prohibeix expressament la federació de comunitats.
En ser més que sabut per propis i forasters que la nostra pàtria arriba fins allà on s’estén el nostre parlar, el Partit Popular s’afanya a reduir-la al Principat de Catalunya. Per això, decreta que el català de València és valencià, el de la Franja de Ponent el LAPAO i el de les illes, mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. I no bestialitzen la ciència, precisament, per valorar i fer córrer com més millor aquestes varietats, sinó per espanyolitzar-ne els territoris.
No cal dir que el model assimilador de l’espanyolisme és el que aplica Bauzá amb una ràbia envejada pels més ultres del seu partit: eliminar el català de l’administració pública, foragitar-lo dels mitjans públics de comunicació i segregar-lo de l’escola.
De l’OCB estant, observam amb molt d’interès i esperança el procés emancipador que fa hora per llegua al Principat i que acabarà exitosament d’aquí a no res. L’entitat sempre ha defensat el dret dels pobles al seu alliberament perquè sempre, també, s’ha alineat a favor dels Drets Humans i de la democràcia. La democràcia com a via responsable de participació ciutadana, no com un simple exercici de vot cada cert temps.
Amb el nou estat, el català sortirà de la precarietat a què l’aboca l’Estat espanyol, guanyarà presència en els fòrums internacionals, però per ell mateix, no n’assegurarà l’ús, la presència pública ni el prestigi a la resta dels territoris de parla catalana que quedaran sota el domini espanyol.
Sens dubte, amb el Principat esdevingut estat, la depredació econòmica, cultural i lingüística de les Balears i del País Valencià per part d’Espanya, augmentarà encara molt més.
Per això, el nou estat català ha de tenir ben present fins on arriba la nació catalana i d’acord amb això, articular els mecanismes necessaris perquè els catalanoparlants de tot l’àmbit, com a “nacionals”, puguem participar d’aquesta aventura emancipada.
En paral·lel, les entitats civicoculturals tant del País Valencià com de les Illes Balears i Pitiüses, hem d’enfortir o reforçar l’argumentari que ha de permetre conscienciar la ciutadania que, com més a l’abast tinguem la capacitat de decisió, el poder, en definitiva, millor podrem gestionar la riquesa que generam i amb més efectivitat i responsabilitat podrem atendre les seves necessitats.
Les darreres mobilitzacions que hem viscut a les illes fruit de l’irresponsable conflicte provocat per l’aversió de Bauzá al català i als catalanoparlants i centrat en l’àmbit escolar, han posat de manifest la profunda incomoditat ciutadana davant una política intolerant, sorda i cega, que abomina el diàleg i la voluntat de consens.
A la vegada, ha cohesionat més que cap altre greuge la resposta de tot l’àmbit català. La repercussió que ha tingut la vaga dels docents tant al Principat com al País Valencià, i la solidaritat que ha despert en forma d’aportacions a la caixa de resistència, bé que ho demostren.
Ara com sempre i probablement més que mai, l’OCB s’ha de fer forta en les seves conviccions i ha de ser capaç d’encomanar-les a una ciutadania molt més sensibilitzada del que crèiem. Una societat que va comprovant cada dia més que l’Estat espanyol ni atén com cal les necessitats de la seva ciutadania ni assegura el coneixement, ús i prestigi de la seva llengua.
I davant aquests greuges i negligències, és molt més que just voler exercir el dret inalienable a decidir el nostre futur com a poble.

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*