Idò sí: “tot està per fer i tot és possible”

Mentre a França l’extrema dreta populista i xenòfoba es perfila com a primera força política, mentre tornen els crims polítics a Grècia, mentre el racisme és raó d’estat a Itàlia i altres països del continent, mentre aquesta mar que – no ens enganem – mai no ha estat ben bé nostra s’omple de cossos joves, vells, més o menys foscos, tots esquàlids, tots amb l’estigma de la misèria i el desnonament des de l’origen; mentre els fills, els nets i els besnéts del franquisme surten dels armaris, escupen sobre la terra encara flonja dels fossats que fiten la infàmia als verals de tantes carreteres, perverteixen antics bells mots per a imposar l’idioma, el sociolecte i el tarannà gorilesc dels botxins, insultant la intel·ligència, la moral – començant per la cristiana, de la que tant s’ufanen –, i la dignitat amb cada alenada…

Mentre ens anem adonant que això de l’”estat de benestar” no fou res més que una treva, una estratègia subtil i perversa tolerada a uns pocs quilòmetres quadrats i cimentada en l’extermini i l’explotació imperialistes de gairebé la resta del món per tal d’ofegar l’enemic intern dins una efímera gàbia d’or.

Mentre els rics de cada cop són més rics.

Mentre els riscs de cada cop són més grans.

Mentre constatam que les cicatrius que no tancarem segueixen rajant, que les batalles que no lliuràrem segueixen pendents, irresoltes, sobre un camp de batalla de cada cop més emboirat.

Mentre els reclams, més o menys espuris, més o menys gratuïts, més o menys consistents, dels que són com nosaltres són l’únic paràmetre tolerat i exercit de la queixa: habitatge, treball, sanitat, educació.

Mentre molts, moltes més (de les que no s’assemblen tant a nosaltres) amb prou feines assoleixen no a viure, ans tot just a agonitzar, sense sotil, sense llar, sense treball (no, al menys, en el concepte mercantil, assalariat, a què el reduïm nosaltres), sense sanitat (ni condicions d’higiene, ni de salubritat, ni de res que s’hi assembli), sense més educació que la que quotidianament les ofereix l’heroïcitat de la supervivència o la pornografia de l’extermini.

Mentre hi ha més armes que peixos o pa.

Mentre hi ha més esglésies i presons que escoles i hospitals.

Mentre una nina tutsi, hutú, maia o zapoteca se mor de fam o de sida o de qualsevol ridícula malaltia curable amb un simple medicament, mentre sa mare es massolada i violada per son pare, per un soldat, per un paramilitar, o per un al·lot que viu de matar perquè no coneix, perquè no li han deixat conèixer, altra manera de viure, de sobreviure, d’agonitzar.

Mentre ens creiem la guixa del món i ens oblidam de què la mateixa estructura que a nosaltres ens infligeix ferides més o menys superficials, esclafa, capola, devasta, extermina, gent i encara més gent i encara més, més enllà d’aquesta mar que mai no ha estat ben bé estat nostra.

Mentre el nostre llindar de dolor està asèpticament determinat pels telenotícies, pels diaris, per les pel·lícules, pels manuals d’autoajuda, per la psicologia reaccionària, per l’esoterisme, per la superstició, per la literatura d’escaparata, per l’stock del supermercat, per la imitatio mortis que ens inocula l’abassegadora i hegemònica societat de l’espectacle.

Mentre tot això passa… tot i que la humanitat, com a espècie, en la seva evolució cultural ha assolit els mitjans ètics, tecnològics i logístics perquè res d’això no passi…

Mentre tot això passa, dic, als Països Catalans, al Principat, també a les Illes, no n’està lluny el País Valencià, s’està agresolant un moment històric de màxima transcendència, un punt d’inflexió, una epifania col·lectiva i amb vocació comunitària insòlita, potser, o al menys, des dels mesos revolucionaris del 36: la via catalana, les accions contra els desnonaments, la vaga indefinida del magisteri, la caixa de resistència, la solidaritat transversal, el procés constituent, la unitat popular, centenars de milers, potser milions de persones interconnectades per una il·lusió, per una voluntat de transformació de la realitat social, cadascuna a la seva manera, amb diferents ambicions… però amb la perspectiva d’assolir una vida millor, més digna i, per tant, més ètica i més justa.

Idò sí, no ho desaprofitem, no ens quedem a mig camí, panxacontents i gratant-nos la guixa amb els quatre dits de la mà dreta. Que la nostra independència no acabi essent la consumació d’una més o menys calculada estratègia al servei dels de sempre, un desesperat gest de resistència enfront d’un imperialisme ranci i escadusser com ho és l’espanyol, i, en definitiva, la consolidació d’un nou engranatge d’explotació global, sinó una raó vital, un rotund testimoni davant la resta del món de la validesa universal d’aquells versos de Miquel Martí i Pol que tant ens agrada repetir, sense pensar-los, per ventura, en tota la seva amplitud: “tot està per fer i tot és possible”.

No somiem ni pensem en noves metàfores, realitzem-les, ara que sabem que les més belles velles narracions (comunisme, anarquisme…) no s’evaporaren en l’oblit, sinó que tot just han romàs callades, latents en pràctiques i pensaments, en gestos i accions quasi anònimes, marginals, a l’aguait d’una nova sintaxi: horitzontal, sincopada, col·lectiva però embriagadorament harmònica, per a “canviar-ho tot”.

Tota la resta són sargits i refregits indigestos.

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*