Reflexions sobre el Fet Nacional (III)

Reflexions sobre el Fet Nacional (III)

(per entendre l’article s’han de llegir els articles anteriors: presentació, 1 i 2)

En el número anterior d’aquest Punt Informatiu Pollença, vàrem intentar deixar clara la posició del que subscriu referent a què la nació dels mallorquins no és l’espanyola, encara que molts d’ellspensin el contrari i quedàrem que el present article seria on definiríem quina és, doncs.

Abans d’entrar directes al tema vull fer varies puntualitzacions a manera d’introducció encara que aquesta sigui llarga.

– Per una part, hauríem de tornar al primer article on varem establir la definició de la paraula país com a “contrada d’una determinada ètnia”. Per tant aquí podem aportar una primera definició pròpia: Mallorca és un país. Els mallorquins som una “determinada ètnia” i a la vegada compartim un territori. Per tant i per extensió, podrem dir que tothom és ciutadà d’un determinat país, independentment que si sentin a gust o pertanyents a ell; s’és d’un país, d’una nació se n’ha de tenir la voluntat de ser-ho.

Per una altra, el fet que el nostre territori pugui ser delimitat mentalment amb tanta facilitat pel fet de ser una illa, duu aparellat que sigui bo de fer sentir-se pertanyent a aquesta contrada, però també pot fer errar a la gent i fer pensar que la seva nació pugui ser Mallorca; per tant, podem trobar gent que pensa amb Mallorca com a la seva nació. Per altre costat, ens trobam que avui ja es pot trobar gent castellanoparlant, fills d’immigrants, que han nascut a Mallorca, que es senten profundament espanyols, què hi exerceixen i en fan bandera i a la vegada diuen que són mallorquins (i tenen molt clar que ells no són els mateixos mallorquins que els que normalment s’entén per mallorquins). Per tant, no podem definir Mallorca com a una entitat nacional, el fet territorial no basta per sentir-se d’una determinada nació; tant aquí com a Bòsnia (per posar un exemple), compartim el nostre territori amb una altra ètnia, que sent aquest territori de cada dia mes seu i que té molt clar que són nacionalment espanyols i diferents dels mallorquins de sempre, als qui veuen cada dia més com a catalans.

(En aquella època estàvem en ple esclat de les diferents guerres dels Balcans, guerres que ens varen escarrufar ja que varem poder veure en directe la barbàrie i fins on pot arribar l’ésser humà quan avantposa les part febles del cos, abans que la consciència. Record, però, a tots els que encara no saben que va passar allà i intentin interpretar que el problema era dels nacionalismes, en general, què les diferents guerres foren de serbis contra d’altres, contra, primer eslovens, després croats i, per últim bosnians; d’això convé que aprenguin que no tots els nacionalismes són iguals; a mi m’agrada parlar de nacionalismes defensius (el nostre) en front de nacionalismes ofensius (el serbi, per exemple)

Un altre tema a destacar és el fet de què es pot trobar gent, lligada a determinats residus ideològics, que posa en dubte l’existència de les nacions o que aquestes són una entelèquia que no va amb la seva manera de pensar i que diuen que ells són internacionalistes. A Mallorca gracies a Déu no governen, però a l’ex-Iugoslavia són els dirigents serbis que abans tenien el poder al defenestrat Partit Comunista Iugoslau i que ara tenen ànsies, no ja nacionalistes sinó més bé imperialistes. A aquesta gent només dir-los que les persones humanes, totes sense cap excepció, els agradi o no, som individus i com a tals ens relacionam i cream elements de diferenciació social, ens organitzam en famílies, ens sentim connectats amb determinats cercles d’amics i/o professionals, ens sentim pertanyents a barris i/oa pobles i ciutats (a Pollença sol ser un sentiment bastant fort) i, per últim, tenim el sentit de pertanyença a un país. També dir-los que és l’interès de les nacions dominadores el que hi hagi gent de les dominades que opinin així i que professin aquesta determinada ideologia; tenen molt clar que així, indirectament, part deIs nacionals dominats els hi ajuden a controlar als seus conciutadans, en poques paraules els hi ajuden a fer el seu joc. A Mallorca, encara que no en siguin conscients, es converteixen en nacionalistes espanyols.

(Com es pot veure, es reitera el tema dels Balcans que estava molt fresc dins de les consciències de la gent en aquells moments. També cal dir que, en posterioritat a la redacció de l’article si que varen governar a Mallorca amb els diferents Pactes de progrés. Aquí només especificar que no hi ha cap intent de desprestigiar cap partit en concret sinó de deixar clar que, ser d’un partit d’esquerres no vol dir tenir sentiments democràtics i que els comportaments fascistes no són exclusius de “les dretes”; aquí el que es vol dir és que, per exemple n’Estalin era del Partit Comunista de la URSS i va fer escabetxar a milers de conciutadans i va tenir i mantenir un imperi amb moltes de nacions baix el seu poder dictatorial, que només es varen poder alliberar quan es va desmuntar l’antiga URSS aprofitant el buit de poder existent. Aquí a Mallorca he sentit a militants de partits d’esquerra dient coses com per exemple “si he de escoger, antes me quedo con Aznar que con Pujol”, tot una declaració d’intencions, de nacionalisme espanyol)

Un darrer comentari abans d’entrar al punt definitiu de quina és la meva nació, és l’anticatalanisme que hi ha encara avui en dia a Mallorca que, per sort, esta molt lluny d’arribar al nivell del País Valencià. Ara i aquí, en públic, m’he de confessar: Un cert sentiment anticatalà puc dir que jo també el professava, – no per convenciment, sinó pel que vas aprenent del dia a dia -. Sents a dir frases tals com: “català, si no la te l’ha feta te la farà” i sense saber ben bé perquè (per mimetisme?) jo les repetia. Però ves per on vaig tenir la sort de poder estudiar i un dia vaig aprendre que la meva llengua no era una que es deia mallorquí sinó que era la catalana (em va costar molt d’esforç reconèixer-ho, la veritat sigui dita). Jo era tan analfabet amb la meva llengua (per desgracia com la majoria de mallorquins de la meva edat o més vells) que em pensava que era una llengua pròpia d’aquestes illes i que provenia del castellà. Però un dia vaig fer un descobriment més important, però que ja no em va costar tant assumir-lo. Doncs si, resultava que els catalans, aquelles persones humanes que abans havia criticat sense cap motiu, eren els meus avantpassats. Vaig poder saber que tant el meu primer llinatge, Cerdà, com el segon, Campomar, tant un com l’altre són d’ascendència catalana. Mirau per on, resultava que jo era català!. Per extensió, el mateix puc dir de la majoria de pollencins que llegireu aquest article.

(Ja ho dèiem a l’article de presentació, en un moment de la vida, si cerques i tens una mentalitat oberta i estàs disposat a escoltar, deixes de ser imbècil; i quan ho aconsegueixes t’emprenyes per haver estat imbècil durant tant de temps. Als mallorquins que els interessi el tema dels llinatges hi ha diversos llibres sobre el tema, en concret “Els llinatges catalans”, de Francesc de Borja Moll i de la mateixa editorial Moll – potser estigui exhaurit però es deu poder trobar a biblioteques -; però n’hi ha molts d’altres i sobretot articles de revistes)

Per tant, quina és la nació deIs mallorquins? Crec que ara per ara és més l’espanyola que no la catalana, encara que crec que els mallorquins que es senten espanyols no saben ben bé perquè i per descomptat no gaudeixen de la informació adient per poder saber clarament qui són.

Hi ha una minoria d’aquests mallorquins, però, que de cada vegada tenim més clar que, si som espanyols, és per imposició i no volem renunciar al nostre fet cultural ni a la nostra historia, tant individual com col·lectiva i sortadament, però, de cada dia en som més. Per tant aquí i ara, parlaré de quina és la meva nació, esperant ajudar, a qui llegeixi aquest article, en la seva definició, tant cap a un costat com a l’altre, però de manera raonada. .

Mallorca és el meu país i, aquest, és un país català més deIs que composen la nació catalana (jo preferesc parlar de Països Catalans, més que res per la manera com crec que s’haurien d’establir les relacions futures entre aquests diferents països) . Aquesta nació esta bàsicament formada per l’altra illa balear, Menorca, per les Illes Pitiüses, pel País València, per Andorra i per Catalunya (inclosa la denominada Catalunya Nord, actualment francesa).

Per que la me va nació és aquesta i no una altra? Doncs per tres raons bàsiques:

Primerament, l’orgull deIs avantpassats. Jo no vull renunciar al meu llinatge i no renuncii a ell igual com no renuncii als meus pares o als meus padrins (encara que vull deixar clar que la mallorquinitat no prové del fet del naixement de la persona a aquestes contrades o no, o al fet de portar un determinat llinatge: d’això en parlarem a l’article següent).

Segon, per la història. Una vegada he pogut conèixer la historia del meu país, la real, no la que m’ensenyaren a l’escola – aquesta m’havia fet arribar a la conclusió (en temps d’en Franco) que la reconquista de tot el territori peninsular era la provinent de Don Pelayo i que tot el que va venir posteriorment va ser produït pels seus descendents – sinó la vertadera, la que passa per la Corona Catalano-Aragonesa.

Tercer pel fet cultural, eminentment emmarcat amb la llengua catalana.

Per tant, tres raons de pes, cultura (llengua), historia i llinatge, vet aquí les essencials. A aquestes, però, hi podríem afegir algunes, ja no tan importants, tals com elements geogràfics, de compartiment de la Mediterrània Occidental, elements econòmics (com sabeu es parla molt de l’arc deIs països de la Mediterrània Occidental com a un deIs motors impulsors de l’economia a Europa) i, si se m’estreny, arribaré a dir que també per interes; si entram a formar part d’aquests Països Catalans, que ara per ara encara només són un nom, serem un país capdavanter, no ja només econòmicament sinó política i socialment.

(Veig que he tornat vell. Ara no només faria aquesta gradació i pens que posaria en primer lloc el tema dels doblers que se’n van i no tornen mentre que aquí hem de tancar serveis i desmuntar el tímid estat del benestar que començàvem a crear abans de l’arribada de la ja massa ben instal·lada crisi. Això si, encara que torni vell, la veritat és que els tres pilars que ja vaig nombrar el segle passat són ben vigents encara)

Però, si la nostra nació és la catalana, som els mallorquins catalans? He dit abans que jo crec que si, però, qui és mallorquí a Mallorca? Aquesta serà la pregunta que intentarem respondre al proper article d’aquest Punt Informatiu Pollença. .

(A la propera entrega de Reflexions sobre el Fet Nacional de Tribuna Malllorca)

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*