Israel com a model o la fal·làcia de l’estricta independència

Les recents declaracions de n’Artur Mas, en la seva qualitat de president de la Generalitat, en relació al paper de l’Estat d’Israel com a aliat i model per al procés d’independència d’una part dels Països Catalans, conviden, com a mínim, a la reflexió.
Molt s’ha criticat, en nom de l’estricta “independència”, la positura de l’esquerra independentista, esquerra de debò i independentista des de sempre – no ho oblidem –, que es sintetitza en l’slogan “Ho volem tot”. Prou que hem escoltat la cançoneta aquesta de “primer ens independitzem i llavors en parlam”; com si un procés polític com és el de la vertebració d’una nova estructura col·lectiva pogués conduir-se de manera asèptica i amb independència de tot quant no té relació amb l’estrictament identitari o simbòlic; com si les aliances i decisions preses durant el trajecte no estiguessin ideològicament condicionades. En aquest sentit, el mite de la “innocència” del procés d’autodeterminació convergeix, en el seu propòsit, amb la campanya de descrèdit de la política que, fonamentada en la fal·làcia metonímica que suposa prendre la part (els polítics) per el tot (la gestió comunitària), cert populisme neofeixista – tecnòcrata o neoliberal o de l’escola dels que pregonen “la fi de la història” com a justificació gairebé ontològica de l’statu quo – ha posat darrerament en boga, tot sigui perquè no canviïn massa les coses o perquè sols ho facin en aparença.


Òbviament, les sempiternes classes dominants del país són conscients del perill que per als seus interessos entranya, a mitjà i llarg termini, aquesta embranzida, gairebé apoteosi, de la il·lusió i vocació col·lectiva dels catalans i catalanes; car una vegada que la gent se posa en marxa i s’ensenyoreix del seu destí, els horitzons i les expectatives s’eixamplen, i és probable que no s’aturin en l’exigència més peremptòria. I per això cal posar-hi límits, o “seny” – mot amb que tant els agrada omplir-se la boca a aquests mercaders de la identitat que se n’aprofiten, la manipulen, afaiçonen i desafaiçonen al seu antuvi per tal de legitimar els seus privilegis –; i així mantenir la “il·lusió” i l’enravenada entre marges manejables, a través del xantatge i d’amenaces paternalistes com la de què “si estirem massa la corda se’ns pot rompre” i altres semblants.
Així doncs, les declaracions d’en Mas sobre Israel serveixen per il·lustrar de manera bastant explícita el fet de què l’”estricte” procés no és no tan – gens – estricte, com ens volen fer creure, i de què es troba profundament determinat per una ideologia molt concreta i per complet connivent amb la mateixa cosmovisió que, de perdurar, més prest o més tard, acabaria anorreant tant l’ésser català com qualsevol altre manera d’estar al món no pertanyent a la jerarquia “imperialista”. Em referesc a la “cosmovisió”que té com a fonaments el capitalisme (competència, mercantilització…), el neoliberalisme (que cadascú s’ho faci com pugui o com li deixin), l’etnocentrisme (la cultura occidental com a estàndard, xenofòbia, racisme, l’explotació de l’altre en tant que considerat inferior…), el patriarcat (opressió i explotació de la dona en tant que reduïda a cos sexuat, a les tasques reproductives o al “servei de”, i exclosa dels àmbits de decisió; sanció de la diversitat sexual, diferenciació dels àmbits públics i privats…) i, en el centre de tot plegat, veritable pedra filosofal, el “Poder” com a eix rector de la logística social.
Aquesta sobredeterminació ideològica també s’entreveu en la tirallonga de fal·làcies amb què opera el discurs dels apologetes de l’”estricta independència” que no veuen malament una aliança amb un actor, com és Israel, clau en el sistema d’explotació vigent i responsable, entre d’altres barbaritats, del genocidi i l’apartheid del poble palestí. Tals fal·làcies emanen d’enunciats com, per exemple, el que afirma que l’Estat d’Israel és, a diferència del palestí, una “democràcia”… Una “democràcia” formal, per ventura, com la que ells voldrien per a Catalunya? Una “democràcia” fonamentada en l’etnicitat, l’exclusió (dels immigrants, dels que tenen un color de pell i uns costums massa diferents), la religió (que en pensen de l’avortament, de les unions entre persones del mateix sexe, etc., els nostres convergents?), la geopolítica (un model de petit estat hipercapitalista, a la suïssa, seu privilegiada de multinacionals responsables de l’espoli, la deculturització i el genocidi global, on la garantia del “benestar” de 10 milions de persones descansa en l’explotació i l’assassinat de milers de milions d’altres, etc., etc., etc.? Una democràcia com una perruqueria ultra-fashion on d’allò que es tracta es de canviar cada quatre anys el pentinat de Narcís (que deia el poeta Cloquell)?
La justificació de la validesa d’Israel com a model que més denota el grau d’arrelament, sovint inconscient, dels valors de l’Imperi (en el sentit utilitzat per Antonio Negri i Michael Hard) que he sentit o llegit en diversos mitjans és la que al·lega, de manera absurda, ridícula i etnocèntrica, que Israel és l’Estat del món amb més premis Nobel… Però de veres algú pensa que podrien ser-ho Etiòpia o Bolívia? I no per la major o menor “qualitat” de les seves gents, si us plau, ans per determinacions materials i estructurals òbvies que haurien de ser evidents per a qualsevol persona amb dos dits de front. És, per fer-nos a la idea, com si algú afirmés que un pidolaire que viu al carrer i s’alimenta del que troba a les escombraries és un inculte perquè no va a l’òpera… Del que sí sé cert que n’és un barem molt fiable això de tenir més o menys medalles o bijuteries amb pedigrí, és del grau de responsabilitat i/o participació de l’Estat respectiu (o dels interessos que hi niuen) en el sistema instituït d’explotació imperialista global.
I que ningú hi llegeixi aquí – n’hi ha que porten la metralleta de la infàmia sempre carregada i a punt de disparar – ni un bri menut d’antisemitisme, ans el contrari: personalment, admir la cultura jueva, la fecunditat i la resistència d’un poble que al llarg de la història ha estat, sistemàticament, difamat, envejat, perseguit, desplaçat, agredit i exterminat; gran part, si no la majoria, dels meus referents culturals i intel·lectuals són jueus, i és ben probable, fins i tot, que ho sigui part de la meva ascendència… Ara bé, no em faran combregar amb les rodes de molí, amb els engranatges d’extermini, més bé, del sionisme; de la mateixa manera que en el cas dels Països Catalans contempl l’Estat propi com a una cosa transitòria, com a una baula necessària en un procés d’alliberament més ampli, profund i global que el que pregonen aquells que, per tal de mantenir els seus privilegis – amb barratina, kipà o vestit de faralaes –, són capaços de vendre l’ànima al mateix Abadó i ballar sardanes al Valle de los Caídos (Cambó, Estelrich, Pla…).
Així que, Sr. Mas: no faci d’anima mea cercant amiguets tan rics i garrits com xerecs, per les clavegueres del món de la diplomàcia i els afers estrangers, no ens faci avergonyir! L’únic model vàlid per a la gent dels Països Catalans és la nostra voluntat de ser, de decidir com i quan volguem i sense necessitat de què ens beneeixi ningú, i sobretot, de ser millors (en el sentit ètic del terme): amb igualtat entre nosaltres i amb la resta de persones del planeta, que és el pilar sobre el que es sustenta la llibertat, la de bon de veres, tant dels individus com del col·lectiu, i que és tan diferent a la llibertat del “lliure consum” o del “lliure mercat”. La resta és usura… i marejar la perdiu per tal d’enflocar-ne “la puntita, nada más”, no fos cosa concebéssim una revolució.

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*