Reflexions sobre el fet nacional (IV i darrer)

(Per entendre aquest article s’han de llegir els anteriors: Presentació, 1, 2 i 3)

Si els meus articles anteriors han ferit la sensibilitat d’algun mallorquí que no sigui capaç de digerir les idees i els plantejaments que s’han anat exposant, en aquest darrer article de la sèrie “Reflexions” potser tornaré a tocar-li la fibra. Comencem.
Des d’aquestes línies vull defensar la paraula foraster, la seva vigència. No tal com l’entenen molts de mallorquins avui en dia, sinó amb el contingut que esper aconseguir fer entendre seguidament.
Quan jo era nin (i encara ara molta de gent ho fa així), els mallorquins diferenciaven entre un del mateix poble, un de fora poble (pels de pobles veïnats), un mallorquí, un menorquí (o maonès) un eivissenc, un català o un valencià, un foraster i un estranger.
Per tant, d’aquestes divisions pel sentit de pertinença a un determinat lloc, podem extreure que es diferenciava molt clarament per tres situacions diferents; els de parla catalana (tots ells se’ls anomenava pel lloc de procedència); els forasters, que no eren estrangers però que sí eren diferents, eren de fora; i, per últim, els estrangers, com a personatges més llunyans i relacionats amb la indústria que començava a expandir-se, el turisme.


La frase “barco de rejilla” va sorgir quan els mallorquins varen veure que els forasters venien aquí a cercar feina i per tant els veien com a competidors, en canvi, els estrangers, encara que els visquessin més llunyans, portaven feina, no eren competidors, sinó portadors de riquesa (diferent ha estat quan els estrangers no només han vingut com a turistes, sinó que s’han quedat i també han cercat feina). A part, tinc la impressió que el poble mallorquí, encara que apagat, té un cert sentiment de poble i per a ell, els forasters, que eren els que venien de fora cercant feina, tal com molts d’ells havien hagut de fer fins feia poc emigrant a fer les amèriques, resultava que duien una certa prepotència amb el terna de l’idioma i en el rebuig de la cultura de la terra que els havia de permetre viure amb dignitat, cosa que no havien pogut fer a la seva terra de naixença.
Ara bé, tot això passava dins els anys de les dècades del 50, 60 i 70. A partir de la dècada següent, la deIs 80, tinc la impressió que la cosa va canviar. Molts deIs primers forasters que havien arribat dins els primers anys s’havien anat integrant (per tant, molts d’ells ja eren mallorquins), a part, va tornar a venir un segon “boom” turístic que va dur aparellat una nova onada immigratòria de la resta de l’Estat i del món sencer cap a la nostra lIla. Per altra part, l’Estat espanyol havia passat d’una dictadura molt criticada, a un estat democràtic amb una constitució que permeté l’assoliment de certes llibertats i la posterior entrada dins Europa. Tot això, el contacte quotidià amb els forasters, el canvi amb les estructures socio-polítiques i la millora de l’economia per mor del turisme, crec que feren possible que els mallorquins es sentissin de cada vegada més espanyols (a la dècada deIs 70 era difícil trobar mallorquins joves que diguessin amb orgull que eren espanyols; actualment no ho és gens).
Per altra part, també es pot comprovar que s’està posant de moda criticar els que parlen de forasters, i després tenir xenofòbia deIs estrangers, donant-los noms despectius com guiris; no és altre cosa que assumir el fet que aquí som espanyols i, per tant, no hi ha forasters, i els dolents, els altres: els de fora són els guiris. Quina diferencia hi ha entre el primer fet i el segon?, es substitueix un concepte d’afirmació d’allò propi (normalment de manera positiva, encara que de vegades no) per un concepte de rebuig i de xenofòbia. He assistit a tertúlies, a la Plaça, on s’ha començat a posar a parir als mallorquins que parlen de forasters i, ves per on, la conversa ha anat cap a parlar deIs “putes guiris”, tot això en la boca de les mateixes persones.

(No tenc cap comentari a fer gairebé 20 anys després. Només recordar que vaig escriure l’article als voltants del 1995 i que en aquells moments residia a Pollença i que s’havia de publicar l’article al diari local Punt Informatiu Pollença. Només reafirmar que el que començava a sorgir, la paraula “guiri” ara ja està ben estesa)

Per tot el que hem dit, qui es mallorquí a Mallorca avui en dia?
Crec que avui, hi ha una majoria de mallorquins que el seu perfil es votant del PP (o del PSOE), que diuen que la llengua que parlen és la mallorquina i posen en dubte que sigui catalana, que en privat parlen de “barco de rejilla”, que són un tant racistes, que els encanta la política del no fer res i del clientelisme que va instaurar el senyor Cañellas, que no entenen que els recursos de la nostra Illa són limitats i que si els malgastam els nostres fills hauran de tornar a emigrar, que es diuen regionalistes, que creuen que un foraster és aquell que porta llinatges no mallorquins de sempre i que no ha nat a Mallorca, però, a la vegada, voten un partit espanyol, es senten espanyols i en fan bandera, quan parlen amb un foraster li parlen sempre amb la seva llengua (i si troben algú com jo que no ho fem així creuen que som uns mal educats) i per tant menyspreen la seva, etc.
Per altra part, hi ha persones castellano-parlants que volen obviar el tema de Mallorca dins la nació catalana dient que és mallorquí el que ha nascut a Mallorca, que van de prepotents per la vida i et diuen frases tals com “hábleme en cristiano”, “si no hubiera sido por nosotros, los mallorquines os moriríais de hambre” i salvatjades del més pur estil, i ¿que no somos todos españoles? ,por tanto, ¿por qué tengo que hablar en mallorquín en España?”. Aquests darrers, crec que tenen més disculpa que els anteriors, ja que aquests són tan analfabets com els primers, però a ca seva els hi digueren això, que a Espanya si parlava l’espanyol i quan venen aquí i veuen que s’hi parla un altre idioma, això els hi romp tots els esquemes i una tendència molt grossa en algun d’ells és reforçar el seu espanyolisme.
També hi comença a haver un grup important de ciutadans provinent de països anglosaxons, eminentment anglesos, que venen a la nostra Illa a crear-hi guetos. Que després d’estar entre nosaltres molt de temps, encara és l’hora de que, no ja coneguin l’idioma d’aquesta terra, sinó que ni tan soIs saben que existim els habitants mallorquins, els autòctons, els fem com a oi i fàstic i per tant ni tan sols es rebaixen a relacionar-se amb nosaltres.

(Torn a recordar que l’article es va fer a mitjans dels 90 del segle passat i a Pollença. A aquest poble, no hi havia alemanys sinó que bàsicament hi ha hagut des dels anys 60 una forta colònia d’anglesos. Però allà on es parla d’anglesos s’hi pot posar qualsevol altre comunitat que visqui entre nosaltres fent guetos)

Escoltau bé, per mi, tant els primers, com els segons, com els tercers són els vertaders forasters, tant uns com els altres de mallorquins només en tenen el nom que se’n volen atorgar (si és que ho volen ser), el sol fet de viure a aquesta illa no dóna la ciutadania ni la mallorquinitat.
Foraster a Mallorca no ha de ser aquell que porti un determinat llinatge, o el que no hagi nascut aquí. Per tant, mallorquí és tot aquell que, independentment del seu llinatge o lloc de naixement, viu, sent, estima aquesta terra i se sent part integrant d’una col·lectivitat d’individus, una part més d’ella i vol el seu creixement tant humà corm material. Per mi es tan mallorquí una persona que porti per llinatge Cerdà, Cifre, Nadal o Ferragut; com el que es digui Gómez, Fernández, Caro i hagin nascut a alguna part d’Andalusia o Extremadura; Smith, Steele, Johnstone i hagin vingut des de fredes terres anglosaxones; o, portin per nom Mohamet o Dress i hagin tingut la sort de poder deixar l’altre ribera de la Mar Mediterrània. Si tots aquestes persones viuen, senten, estimen aquesta terra, se senten part d’aquest conjunt d’individus que volen el creixement de la col·lectivitat, tots ells són mallorquins. Això sí, tots hi aportaran alguna cosa a la cultura de la diversitat que en sortirà, ara bé, haurem de posar unes bases culturals que ens uneixin i que fonamentalment hauran de ser les de la cultura catalana, amb pessics condimentaris forans que l’aniran enriquint.
Si seguim, però, amb el reforç de l’espanyolitat, no estam fent un bé a Mallorca, més bé al contrari, seguirem sent “una provincia de ultramar”, quan es parli de Pollença es tornara a
dir “pueblo situado en los alrededores de Palma de Mallorca”, es seguira vent al nostre país com una immensa caiera d’abelles d’on anar a treure mel via els imposts, que quan protestem d’aquest tracte se’ns parlarà de “la solidaridad entre los pueblos de España”, però nosaltres seguirem sense hospital a Inca, …

(L’Hospital ja el tenim, però va arribar tard i malament i, per descomptat, en aquells moments era un clar exemple del que es vol dir. Ara es pot substituir per una doblerada que surt i aquí em de fer retallades immenses en sanitat i educació)

Ara bé, Mallorca, com a país català que és, ha de ser plenament integrador, ha de procurar integrar, dins d’una forta base cultural catalana, les diferents sensibilitats que porten les persones que volen residir entre nosaltres. Això sí, que quedi molt clar, que el que subscriu no acceptarà, els mallorquins no hauríem d’acceptar, cap prepotència deIs nouvinguts i, sobretot, les aportacions socio-culturals que aportin els nous mallorquins s’acceptaran mentre no impliquin un tornar en rere amb millores socials que ja s’han assolit; per posar un exemple, i ja que és la cultura més diferent a la nostra actual, jo no acceptaré mai que amb nom d’Ala se me margini per no ser creient amb dita doctrina, ara bé, no veig gens malament que hi hagi mallorquins que professin dita religió, però, ara per ara, un agnòstic com jo ningú el força a professar la religió catòlica, per tant, no voldria veure ni de lluny que, no ja se m’imposàs, sinó que se me pressionàs per a que jo entràs a ser part de l’ Islam, o que, seguint amb l’ exemple islamista, es volgués que les dones estassin a casa i portassin vel pel cap (vull recordar aquí també situacions de racisme deIs mallorquins que, fins fa ben poc, realitzaven amb els “xuetes”, gracies a Déu, crec que avui superades).
Ja per acabar, recollint un eslògan publicitari de la Generalitat Catalana, institució que sempre prenc com a mostra del que ha de ser una administració pública moderna i progressista, el de la famosa frase del “som sis milions”, reforçant el fet de que al Principat hi viuen 6 milions de persones i, per tant, totes poden ser catalanes, jo voldria dir, aquí i ara, encara que no quedi tan polit, “som sis milions al Principat, uns vuit-cents mil a les Illes i uns tretze milions als Països Catalans”. Per cert, a Mallorca, però, si ve molta més gent, no sé quin líquid arribarem a beure! o si hi cabrem de tants que serem!.

(Per desgràcia a les Illes ja fa temps que hem superat el milió … I jo no hi veig res de positiu! Aquesta dita popular mallorquina que diu “quants més serem més riurem”, en el cas que ens ocupa, no li veig la gràcia per cap costat. Salut tinguem i coses veurem)

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*