Apunts sobre el robatori de la Gramàtica

tribuna-mallorca-pere-garau

Pere Garau / 17 febrer de 2017

Sé que, tal vegada, això sigui remoure aigües que ja resten tranquil·les després d’haver estat sacsejades per quelcom; però, fins avui no he tengut la inspiració, ni el temps, necessari per a reflexionar-hi entorn. Com assenyala el títol d’avui, pretenc fer algunes anotacions del passat succés que tancà la presentació de la Gramàtica de la Llengua Catalana.

Com sabreu, l’exemplar usat en aqueixa presentació fou furtat. Desaparegué i, que jo sàpiga, no se n’ha tornat a saber res d’ella. Aquest fet m’ha provocat una única exclamació: que bé! I no és que sigui jo el que disposa d’una gramàtica nova de franc a ca seua, malgrat que en fes befa, sobre la facilitat d’estirar la mà i fer-la nostra aquell mateix dia. I clar, estimat lector, per què aquesta alegria? Doncs, és lògic que senti alegria per l’exhauriment de vendes de la GLC, com a estudiant de Llengua i Literatura Catalanes que som. I també en sent, perquè a algú li rondi pel cap robar una gramàtica. Preferesc que es robin gramàtiques que no discs de Camela—ja podeu suposar per què foren cap de cartell de Sant Sebastià: perquè venen.

Així, doncs, el nostre lladre té una posició concreta—més enllà de l’increïble deducció d’aquell diari que el marcava com a catalanista—té interès cap a la llengua catalana, pel que fa al seu nivell lingüístic. Assistí a la presentació i a més robà la gramàtica, no el defens però, déu-n’hi-do! Quin lladre… per què no la comprà? Són 75 euros. Setanta-cinc preuats euros, que no tothom pot permetre’s. No en culparé ningú del seu preu, n’entenc els costs editorials; a qui sí culparé però és al possible responsable, a parer meu, de robatori. Investiguem el nostre lladre de gramàtiques.

Com a bons detectius que volem aparentar, intentam enfocar-lo en un perfil determinat; sabem que té interès per la gramàtica i que, probablement, a no ser que patesca d’alguna cleptomania o que tengui la fília sexual de robar gramàtiques en públic, no se la pot permetre, pel seu cost. I és que… quines opcions tenia el nostre lladre? A) esperar a poder-la demanar a la biblioteca, després que aquesta l’adquirís i la posàs a disposició del públic i amb la sort que ningú no li passàs davant. B) Estalviar durant el temps que fes falta per a comprar-la, no dic que no sigui l’opció més indicada. C) Esperar que qualque amic seu la hi deixi. D) Desconnectar temporalment la seua consciència i robar-la.

No direm quina és la millor opció, jutjau lectors! Però pensem en l’opció que un fervorós interessat en la gramàtica encara no l’hagi poguda llegir… Per què? Doncs perquè no ha pogut executar cap dels quatre plans proposats. Suposem que el nostre no-lector de la GLC és, a més, estudiant del grau de Llengua i Literatura Catalanes. És impactant, no? Doncs aquest estudiant nostre no gaudeix, encara, de la seua gramàtica per a poder avançar en el seu àmbit; probablement gràcies a la poca dedicació que alguns rectors fan de la gestió monetària dels recursos—digueu-me per què el nostre benvolgut rector, de la UIB, prefereix gastar, per no dir tudar, recursos en ferratines de com rentar-se les mans, que en invertir en material pels seus alumnes?

Jutjau lectors! No culpabilitz ni justific ningú. Però la reflexió m’escarrufa: per què el nostre estudiant no pot llegir la GLC? Clar està que no és correcta l’opció D)—molta sang freda devia tenir—però per què no sé de primera mà els nous canvis de la GLC però sí sé com aplicar correctament el sabó sobre les mans?