Dubtes entorn a la violència real ?…de gènere.

Em contava la “Rocío” que no entenia el perquè de la seva separació. Vist des de fora era més que evident que separar-se era la decisió més encertada i afortunada que havia pres. Així doncs, comprendreu que li exclamàs amb un -Collons! Rocío, que més vols entendre?- …Insults, paperots davant la gent, gelosies infundades, enveges, tocs, empentes, galtades, nits de sexe forçades i, fins i tot, amenaces de mort materialitzades que, per sort, havien acabat en lleus ferides; en definitiva vexacions de tota mena. Malgrat esser el pare, els mateixos fills, (li havien aconsellat en més d’una ocasió que és separàs), cansats de sentir crits, vergonyes, empegueïments i de viure malament: amb l’ai al cor i amb la por el cos constantment. Ells, mesquinets a mesura que es feien grans vivien i patien les conseqüents seqüeles psicològiques (-i alguna de parapsicològica-) d’aquella convivència forçada, malsana, i innecessària -li vaig recordar.


…“Dia rere dia i any rere any mantenia l’esperança d’un canvi però … Un darrer intent – “me decía a mi misma, haber si así podía”capgirar la situació, però: Res. Ell “nada de nada”. Com si la cosa no anàs amb ell. Fins i tot, quan li vaig dar el darrer avís. Inútil gest el meu. Els nostres fills no albergaven cap esperança vers el pare. I així fou. Cap penediment, ni cap mostra de culpabilitat. En lloc de demostracions d’afecte, amor i estimació -ni que fos malentesa o fins i tot fingida- continuava amb els seus menyspreus, insults, les seves burles i rialles, foren a partir d’aquell avís, a diari: que si boja, curta, desgraciada, mala mare, que no sabia fer res, que la casa em cauria a sobre. Segons ell, era una egoista que sols pensava amb mi i no amb els fills, que era una aprofitada, una vividora, que em quedaria sola i sense amics perquè ningú voldria anar amb mi, que mai per mai obtindria el divorci, i que seria com una proscrita vagant pels carrers. A més em prenia la meva paga i, em feia que cada cop que necessitava pagar, havia de demanar-li a ell que com acte de caritat em donàs alguna cosa, vaig haver de quedar a deure a algunes botigues i a la casa hi havia escassetat de tot. I tot, per fer-me quedar malament davant la gent i davant el fills. Amb cinisme, desprès repartia als fills els doblers i els deia que anassin apagar els deutes fent-lis veure que jo no sabia administrar els doblers. “Es que es mi mujer y nos queremos mucho” anava dient per tot arreu, però l’únic que feia era”joderse”, burlar-se i en el silenci de la casa amenaçar-me que si el deixava em fotria una pallissa que em deixaria morta.
Vaig exclamar-li, amb més fermesa i, a més força, un altra cop de collons i amb ràbia i sorpresa li vaig demanar si encara tenia cap dubte de perquè el deixava?
Però el que realment no entenia era com no havia fet cas a la gent que feia anys que li deien o fins i tot, els propis fills. No entenia com havia estat tan babau de no veure que, aquell home era el pitjor negoci que havia fet mai. Tot li havia xuclat, la vida, l’economia, la salut… i ara volia escanyar també el futur perjudicant fins i tot l’únic que de bo havia extret d’ell: els fills.
Els dos ens mirarem. Per uns instants va succeir allò que, a cops sol succeir quan sofreixes d’empatia amb l’altra gent i, fas teu el seu mal. Dons això mateix ens passà. Em mirà i sorpresa amb ella mateixa i desprès de quedar amb silenci uns quants segons i fent relatives comparacions exclamà, que ens hauríem de separar de qui no ens sap estimar. Es que “ahora lo veig claro, es lo mateix que esta sucediendo con la disputa entre Catalunya i Espanya.
Vaig somriure i li vaig explicar que malgrat tot era més complex, bàsicament si i li vaig recordar que almanco ella era viva mentre que el nostre país ha patit i ha tingut molts damnificats i què no era tan sols Catalunya sinó tot el conjunt dels Països Catalans i la gent que hi viu i hi treballa.
– Nos divorciam i ens “Independizamos?” – em va etzibar amb un gran somriure.
Desprès d’escoltar-la i escoltar-se a si mateixa, cap dels cap pensants -el seu i el meu- no entenien perquè les separacions a cops solen tardar tant en arribar. I el més mal d’entendre -en el meu cas- és que a tots els Països Catalans, la gent no sigui majoritàriament favorable a la independència.

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*