Idò SÍ: #SÍSÍ

Al Principat ja ho tenen clar: el proper 9 de novembre el poble decidirà si vol ser un Estat i, en cas afirmatiu, si el vol independent o no… un no que supòs que deu voler dir federat (ara bé, no sé si amb l’Estat Espanyol, si amb Europa, si amb Qatar, amb Israel o amb ‘Illa de Julivert – que tot és possible…).
Per si de cas, i per no embullar massa la troca, servidor, que tanmateix no pot votar, recomana i s’inclina pel #SíSí, pel dues vegades “Sí” que hauria de servir per no haver de tornar dir mai més “Si senyor / Re-Sí senyor / Recontra-Sí senyor” a cap senyor més, ni d’aquí ni d’allà, com bé ens ensenyà l’inoblidable Ovidí Montllor. I si l’enrevessat, estrambòtic, opac i poc català de la repregunta serveix per a convocar-hi algun despistat del PSC o d’ICV, tant de bo!
A Madrid també ho tenen clar, tant els franquistes del PP com els falangistes del PsoE (talment: per nazional-socialistes): si d’ells (metonímia d’Espanya) depèn, no hi haurà consulta. El seu problema, però, és que, pobres mesquinets, no en depèn, d’ells… que tenen tancs i soldadets i un Minhistéric de Justícia? I qué? Envairan el Principat? Suspendran l’autonomia i engarjolaran el govern de la Generalitat com ja feren el 32? Caaaaaa! El més graciós és que el més greu que podria passar és que qualque militar plistocènic, esperonejat pels crits guturals de la caverna, se’ls revolti i els tracti de fotre un cop d’estat a ells, per “mariacomplejados” o “mariacomplejines” i facin, un altre cop, allò que tan bé saben fer, val a dir: el ridícul. Tanmateix, ni Europa ni Occident en general consentiria un altre conflicte armat i incivil al seu florit pati del darrere, ni altra ètica feixista amb estètica coherent (tan bé com els hi va aquest tan seu feixisme disfressat de “democràcia”, “progrés”, etc.).


Així que no ens preocupem, o preocupem-nos (Balears, Pitiusos i Valencians per descomptat) perquè la cosa és tota ella a les mans dels partits principatins, fonamentalment CIU, d’ells i de la seva voluntat d’arribar fins on s’ha d’arribar sense haver de demanar permís ni llicència al veïnat.
La ruta és clara, i s’ha d’emprendre sense vacil·lacions: 9nov14, referèndum sí o sí. I si surt #SíSí, que és el més probable: declaració unilateral d’independència (o bilateral en cas que als veïnats els arribi el seny – cosa gens ni mica probable) i procés constituent.
No tenc cap recel respecte de les intencions d’ERC ni de les CUP, tampoc d’ICV (els quals sens dubte respectaran allò que es decideixi col·lectivament, independentment de què coincideixi o no amb la seva preferència). Però sí, ho he de dir i no crec ser l’únic, respecte de CIU… sempre a un pas de fer marxa enrere i acceptar el “pop” com a animal de companyia: pacte fiscal, estat federal o qualsevol altra bajanada que s’inventin els veïnats per tal d’evitar l’inevitable. Per això, és important que els facem sentir, als de CIU, a Mas, a Duran, Pujolets i companyia, l’alè al clatell, que els entaferrem i facem sentir tota la pressió del procés a sobre, perquè siguin tothora conscients de que el poble català no acceptarà cap més dilació ni passa enrere ni, molt menys, venuda a l’estil Cambó.
També és important que des de la resta dels Països Catalans recolzem el procés i que l’assumim com a nostre, perquè ho és, i perquè si bé no podem exigir al Principat allò que encara no ens sabem procurar nosaltres mateixos, sí que no se’ns pot qüestionar ni foragitar del procés: som tan catalans com ells i un trosset de país llibert és també una petita llibertat per a nosaltres.
A més, caldrà tenir la cuirassa ben preparada i la intel·ligència ben esmolada per a rebre l’impacte que, de totduna, el procés tindrà sobre nosaltres: possiblement, una exacerbació del nacionalisme racista espanyol, una revifada del projecte de genocidi cultural i lingüístic (ja en marxa, tanmateix), així com un enduriment de les estratègies de repressió i desmobilització social; de manera que tot plegat, com a reacció, pugui ser dirigit a percudir, a mig-llarg termini, sobre el refermament de la consciencia col·lectiva, d’arrel catalana, de pitiüsos, balears i valencians, en la mateixa mesura que l’assumpte de l’estatut i altres de semblants han tensat fins al límit la paciència sociològica dels principatins. Sols així, el camí ara emprés pel Principat serà, més prest o més tard, un camí transitable per a la resta dels Països Catalans.
Idò sí: #SíSí, i no se’n parli més. Ja no cal que ens preocupi Espanya (Rajoys, Rubalcabas, Díezes, Inmundos, Intereconommías i altres pallassades). Despreocupem-nos-en, oblidem-la… Que lladrin! Que es gratin! Que es fotin! Ja som independents, moralment, emotivament, psicològicament independents: i per això el repte, la pressió, la disjuntiva entre l’èxit i el fracàs són nostres, exclusivament nostres, dels principatins, dels valencians, dels balears i dels pitiüsos, catalans d’ací i d’allà, piuladors del #SíSí…

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*