Per què a Suïssa si, … i aquí no!

Suïssa, aquest país alpí de meravellosos paratges, m’ha sorprès des de fa temps. Quan era infant ja se’ns deia que era un país neutral; això volia dir que ni era d’aquí ni d’allà, i com sabem, els d’allà, eren els soviètics dolents i perillosos. Per tant era un país diferent. De més grandet ja vaig mirar aquest país sense el filtre ideològic de la dictadura i vaig poder veure que dins d’ell hi convivien en aparenta harmonia tota una serie de col·lectivitats lingüístiques diferents sense gaires problemes, cosa que em va admirar. Per últim, amb la meva admiració per aquest país alpí, vaig investigar una mica el seu sistema polític i d’estructuració administrativa i vaig poder seguir meravellant-me. He de dir, per ser sincer, que algunes coses, com que a no sé quin dels seus cantons les dones no varen poder votar fins ben entrat el segle XX, o que una de les seves primeres indústries sigui guardar els doblers (molts) dels que no paguen impostos en els seus països, varen enterbolir un tant la meva admiració.

Per tant, saber que en aquest petit país del cor d’Europa, la població, no tan sols vota cada cert temps als seus representants a les institucions, sinó que vota i decideix sobre qüestions que en la resta de països (a l’Estat espanyol, clarament) els ciutadans no tenim cap poder decisori, doncs ja fa estona que ho sabia.

Fem aquesta introducció ja que els ciutadans suïssos varen tornar a votar en un plebiscit, per descomptat decisori, per enèsima vegada. El que es votava era una proposició, que crec que va sorgir de les joventuts del partit socialista, per a restringir els sous del alts directius d’empreses; en concret, limitar-los els sous de 12 a 1, és a dir, que el sou d’un directiu fos 12 vegades superior al sou més baix de l’empresa, com a màxim. El resultat va ser el no a la proposta i analistes donaven dues explicacions al fet, per una part la bonança econòmica amb rebaixes del nivell d’atur i, sobretot, l’amenaça de vàries multinacionals d’anar-se’n del país si guanyava el si. Ara bé, aquí no volem comentar el resultat sinó el mateix fet del poder decidir sobre qüestions que, en principi, poden semblar banals.

Aquest fet ens pot fer reflexionar sobre molts de temes. A mi se me n’ocorren dos, en concret: el primer, perquè el ciutadans suïssos poden votar en referèndum vinculant i nosaltres no?, i el segon, reflexionar sobre el tema de la ideologia d’esquerres i/o de dretes avui en dia; per descomptat aquest darrer és molt més complex i, per tant, el deixarem per una altra ocasió.

Ja he escrit en d’altres articles que la gent normalment no pensa; millor dit, no pensa res de producció pròpia. Quan escoltes una tertúlia de bar sents repetir les frases (eslògans) que han dit a la televisió. Exemples en podem posar molts però un que em va colpir va ser quan hi havia la lluita més ferotge de l’Estat espanyol contra el món abertzale, amb l’excusa d’anar contra ETA; resulta que una persona propera a jo i que sempre l’havia tinguda per una persona assenyada, en una discussió sobre el tema, em va arribar a dir que els etarres eren sanguinaris i que només volien sang, que d’ideologia no en tenien. I resulta que feia poc la televisió i els diaris espanyols havia començat a amollar missatges tals com “alimañas peligrosas” i “alimañas sediantas de sangre” referint-se als etarres.

La TV és un instrument de creació d’opinió. Aquest fet fa que quan opinam ho fem molt sovint amb tòpics i frases fetes. I una d’aquestes és que els mediterranis, en general, som més extravertits i ens relacionem més que els anglosaxons, germànics o centreeuropeus. I, que siguem més extravertits, potser sigui veritat, però que siguem més comunitaris o que ells pensin menys amb la col·lectivitat, no és gens cert. I clarament no ho és quan, d’aquest fet, alguns poden extreure que els mediterranis som més solidaris o més socials o sociables que els altres europeus. Dos fets clars ens indiquen el contrari, els suïssos i els anglesos; els primers voten en referèndum qualsevol cosa que un determinat nombre de gent vulgui que es voti; i l’exemple anglès, que havent tingut un imperi (igual que els espanyols), no tenen cap impediment en reconèixer que una altra nació, l’escocesa, té tot el dret del món a poder decidir el seu futur. Per tant, ens demostren que a nivell democràtic estan a anys llum de l’Estat espanyol. Ens demostren que a tots i a cada un dels individus d’aquestes contrades els importa i molt el que pensa i vol el seu veïnat.

Perquè el ciutadans suïssos poden votar en referèndum vinculant i nosaltres no? Què hem fet els ciutadans catalans (que encara som) espanyols per merèixer aquest càstig? Quin pecat hem fet per a què no puguem gaudir de democràcia plena? Què ens diferencia dels suïssos o els britànics? Per què aquests ciutadans poden votar i gaudeixen d’un Estat que els hi garanteix aquest dret? Haurem de demanar la nacionalitat suïssa o britànica per poder tenir els mateixos drets? O, més fàcil, deslliurar-nos d’un Estat que es disfressa de democràtic però que, en el fons, no en té gens d’això, de democràtic?.

Convé reflexionar i no quedar-se amb el que diu la TV o el meu diari preferit, que al final, en gran mesura, és el que ha creat la meva opinió. Cal anar més enllà i analitzar fets, no paraules

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*