“Espanya”: la utopia d’una contrareforma constant

“Espanya”, aquesta utopia que regeix la voluntat de destí universal d’un Estat de pa amb fonteta, de monarquia melicotonera, de bífida i viscosa beateria sempre ha estat a l’avantguarda de la reacció. Ja el seu origen, en tant que idea, es troba molt vinculat al moviment de la contrareforma i a la creuada pel dogma i la tradició d’un Església Catòlica tan vetusta i obsoleta com corrupta i podrida. Avui en dia, en un gens subtil testimoni de continuïtat amb aquesta cosmovisió, els adalids de l’Hispanitat, Aznar i altres apol·logetes de la FAES, Fernández Diaz, Wert, Gallardón… xerren sense complexos del paper d’Espanya com a valedora i salvaguarda (no us sona això?) de la tradició catòlica i cristiana d’Occident, mentre els seus escolanets de província recuperen, amb tinta de llei i de rocambolesc eufemisme, allò de l’“háblame en cristiano!” (Idò sí, la cosa té relació!)

“Espanya”, aquesta entel·lèquia que a cops de fusell, garrot vil, fossat comú, democràcies de vaselina i Constitucions de paper couché, entre bassiots de sang i barrots de garjola, s’ha tractat infructuosament de fer un lloc a la història, no pot ser pensada ni concebuda d’altra manera. És la història, sovint histèrica, d’una imposició, d’una inquisició constant contra tot allò que no entra dins la seva lògica teocràtica, aristocràtica, imperialista i senyoritinga que cinc segles més tard encara fa la ferum de l’aixella d’aquella reina porca, racista i genocida, per molt que la televisió pública ens la vengui ara, com fa quaranta anys, com a heroïna nazional, a ella, na Beleta: el primer graó de la seqüència causística que es consuma en l’aberrant producció en sèrie de sabó a partir d’ésser humans a Auswitch.

“Espanya”, sí, que s’honra d’haver esclafat la il·lustració tot servant les tenebres pàtries davant l’embat dels gavatxos encisats per la megalomania napoleònica, que en fa de la tortura festa nacional i patrimoni intangible, que se n’orgulleix de servar la vida dels zigots mentre assassina dones a dojo, mentre propicia l’ofegament d’embarassades a l’Estret de Gibraltar o l’esclavitud sexual de les llatinoamericanes i les europees de l’est, mentre mata de tuberculosi a n’Alpha Pam, o condemna a la pobresa a famílies senceres per tal que els rics siguin més rics i els corruptes (reials i plebeus) més corruptes, mentre tanca a la presó a una dona per pispar bolquers pel seu nadó i indulta banquers i lladregots de guant blanc que han robat milions al poble, entre d’altres subtileses i decorats més propis d’un film d’en Berlanga o d’en Segura (“Santiago y cierra españa!”); i tot plegat amb un complex d’inferioritat tan justament assolit, tan i tan ben merescut, que porta als seus cabdillets, més Sancho Panzas que Quixots, a agenollar-se sistemàticament per treure llustre entre les natges de per sí ja ben llustroses de teutones, nordamericans i altres candidats a turistes amb pedigrí…

Perquè “Espanya” (tant la idea com allò que se’n desprèn) és la “glòria del bunyol” sense glòria, una “peineta” sobre una pilota de futbol, una “puta paparra”, la brossa ètica i intel·lectual que glossà el gran Joan Brossa, un anacronisme amb Corona, Parlament, Senat i Constitució, i no té remei…

I és per això que les esquerres de debò de l’Estat Espanyol no ho són, espanyoles, no s’hi senten perquè són conscients del veritable rerefons de la qüestió: són andaluses (el SAT de Gordillo i Cañamero), són galegues, són basques, són catalanes, castellanes fins i tot; o són àcrates: sense pàtria, sense verbes, sense collonades decimonòniques ni pedaços que, pròpiament, només haurien de servir per a torcar-s’hi el cul.

Per això, és que el PSOE és al PP –acceptem-ho d’una vegada per totes i no maregem més la perdiu, ni ens facem palles ni burballes mentals amb estèrils i tramposos pragmatismes– el que La Falange fou a Franco: l’ala social i més o menys “laica” d’un Règim que es somia sempitern.

Per això, “Espanya” i “democràcia” (la de debò), o “Espanya” i “esquerres” o “progressisme” són termes absolutament incompatibles, analíticament contradictoris, sintèticament absurds.

I és per això, en definitiva, que el millor favor i gest de solidaritat que podem fer els catalans, els bascos, els gallecs o els andalusos a la resta de la gent que viu sota l’administració de l’Estat Espanyol i que, en major o menor mesura, també és víctima d’aquesta perillosa i maleïda idea, és trencar definitivament amb la utopia, la de “Espanya”, i clausurar-la d’una vegada per totes, extirpant-la d’arrel, sense possibilitat de que torni a brostar, perquè al cap i a la fi, “Espanya”, com “Déu”, no ha mort ni morirà, car no ha existit mai.

Efectivament: sols un cops independitzats, ells també, de l’idea de ”Espanya” és que els “hispans” podran començar a pensar en ser lliures, en ser iguals, sense complexos ni absurds deliris imperials que, al cap i a la fi, no són altre cosa que l’assassí negoci dels maleïts de sempre: bisbes, Borbons i bussines men.

I aleshores, quan ja no ens facin perdre el temps, la paciència i l’energia ni ens entelin els ulls (ni als uns ni als altres) amb fetilleries i fetitxes com banderes, nacions i pàtries inversemblants (que, al cap i a la fi, totes ho són) els horitzons de la germanor global, que és la única revolució possible (comunista i llibertària, car la resta són sargits…), apareixeran més clars i tangibles.

A mem!

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*