Símils

En sociologia s’estudien les societats. S’estudien les institucions que cream els humans en les nostres interrelacions. I quan s’estudien les societats a nivell global o de grans institucions parlam de macrosociologia; però també hi ha la possibilitat d’anàlisi d’una determinada societat gràcies a la microsociologia, a partir de l’anàlisi de grups o entitats menors; aquesta darrera manera d’analitzar la societat, pens, és de més fàcil enteniment. Per tant, si empram l’anàlisi micro pens que podem entendre millor allò macro.

Per aquest motiu, vull emprar un símil ja estès i que no es nou (per exemple, el company Pep Lladó ja l’empra en el seu darrer article); però no per vell no deixa de ser bo. Per això avui intentarem aclarir un tema macro, el tema nacional català, gràcies a comparar-lo amb un tema micro, emprant un dels grups essencials de tota societat humana, la família; aquella unitat social (normalment) formada per dues persones que s’ajunten per a aconseguir varis objectius (econòmics, afectius, socials, …). En aquest grup social podem veure diferents maneres de relacionar-se, no ja a nivell institucional (n’hi ha de pactades, n’hi ha amb documents signats, sense signar, normativitzades i no, etc.) sinó a nivell de relacions d’individus, del dia a dia. En aquest tipus de relació, n’hi ha de democràtiques (els dos tenen el mateix pes), però la majoria són no igualitàries. Normalment la persona que domina sol ser l’home (ja sabem que hi pot haver dones que siguin dominants, però el fet de que és un tema estrany queda palès quan a aquesta situació li posam frases com que “duu els calçons ella” o que …) Per tant, grups humans clarament igualitaris pràcticament no n’hi ha i el de les famílies no n’és una excepció. N’hi pot haver que s’hi atraquen, per exemple en el cas que ens ocupa, els seus integrants estarien al mateix nivell de poder si els dos posseïssen uns treballs força ben pagats i molt igualats i ben valorats. Ara bé, partint d’aquesta premissa, la desigualtat, el fet va més enllà. Independentment de que les relacions de les parelles sigui asimètrica no vol dir que hi hagi conflicte, ja que si tu estàs bé en la teva condició que t’ha tocat jugar no té perquè haver-hi conflicte. Per tant, quan sorgeix el conflicte? Doncs, molt clar, quan el que juga el paper de feble deixa de ser-ho o vol deixar de ser-ho; aquí comença el conflicte. I on el conflicte es fa totalment palès? Doncs quan el feble veu clarament que l’única sortida que té es rompre el vincle que el ferma amb l’altre que no vol de cap de les maneres perdre els privilegis que li ha tocat tenir.

Per tant, si passam a la comparació micro-macro poden dir que hi ha persones (normalment homes) que no s’entenen sense tenir-ne una altra (normalment una dona) baix el seu poder, igual com hi ha nacions que no es poden entendre sense tenir-ne d’altres baix del seu poder. A nivell microsocial hi ha parelles que, davant el conflicte, es separen sense cap problema i fins hi tot poden quedar com a amics i d’altres que, davant la demanda d’un d’ells (normalment la dona), pot acabar amb agressió i fins hi tot amb la mort (la que tant tristament denominam violència de gènere). En el camp de les nacions també es pot donar la situació i un exemple clar és el de l’antiga Txecoslovàquia on les dues nacions que la conformaven, Txèquia i Eslovàquia, varen decidir de mutu acord separar-se i no hi va haver cap conflicte o, per l’altre costat, l’esgarrifós conflicte dels distints països de l’antiga Iugoslàvia.

Per tant, vegem les grans similituds entre els dos fets analitzant frases que diuen els opressors en els grups micro (parella o família) i els macro (Govern espanyol, quart poder mediàtic de Madrid, aparell de l’Estat espanyol en general i Catalunya). Els posam una vora l’altre per a veure les similituds.

Micro: Et vols separar? Tu ets meva / Macro: Els catalans per si sols no podem votar ja que si s’ha de votar alguna cosa ho han de votar tots els espanyols o també, Catalunya és Espanya i la sobirania d’Espanya és de tots els espanyols i no d’uns quants o més clar encara, Catalunya és Espanya i punt

Micro: Et vols separar? Ets la meva muller i això és de per vida / Macro: La Constitució espanyola no admet el procés d’autodeterminació i no baratarem la Constitució ja que és sagrada

Micro: Et vols separar? I de què viuràs? / Macro: Una Catalunya independent no podrà fer front a les despeses de la seguretat social, no podrà pagar als seus funcionaris, no podrà pagar els seus creditors, no podrà …

Micro: Et vols separar? Si ningú et farà cas i estaràs totalment sola, si tu no coneixes ningú / Macro: Una Catalunya independent sortiria de la UE, no la reconeixeria cap altre estat del Món, no podria entrar a l”ONU, no podria …

Micro: Et vols separar? Ni ho intentis que et denunciaré per haver abandonat la casa i els nins / Macro: Si Artur Mas segueix amb la deriva separatista, l’Estat té tot un seguit de mecanismes legals per aturar-ho (a Intereconomia parlen de tancar el President de la Generalitat i de suspendre l’autonomia)

Micro: Et vols separar? No pots, les coses són així i punt / Macro: La Constitució no permet que Catalunya sigui independent i si la llei diu això, s’ha d’acomplir i, per descomptat no es pot canviar (davant aquesta disquisició, Artur Mas, molt eloqüent, li va respondre a Alicia Sanchez del PP que, si fos així, si les lleis fossin inamovibles, les dones encara no votarien o encara hi hauria esclaus)

Micro: Et vols separar? Però si tu sense jo no ets res, no saps fer res, ets una inútil / Macro: Una Catalunya independent seria un estat molt petit i són millors els estats grans dins de la UE, no tindria cap pes específic dins d’ella (si l’acceptessin, es clar), no podrien pagar els seus creditors, … o també, la marca España ven i té un posicionament internacional, la marca Catalunya no existeix o també, la llengua espanyola la parlen cents de milions de parlants en el món i el català molt poqueta gent, …

Podríem seguir amb altres exemples que tots podem veure diàriament als mitjans de comunicació. Ara bé, quina és la realitat: doncs que ella, una dona oprimida anomenada Catalunya, resulta que té prou recursos per a poder viure perfectament, que té unes capacitats i potencialitats enormes, que, com a dona que és, no té cap pretensió de ser superior al seu opressor, un home anomenat Espanya, sinó que senzillament desitja fer la seva vida tota sola, de manera independent, amb els seus avantatges i els seus inconvenients, no es creu ni millor ni pitjor que l’altre però vol ser ella mateixa i no el que li diuen que ha de ser. Que fins hi tot poden seguir com bons amics i seguir essent veïnats i respectar-se. Però i aquesta és la grans pregunta; està disposat l’home anomenat Espanya a acceptar que la seva dona dita Catalunya ha de poder viure la seva vida sense el seu tutelatge?

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*