Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora

tribuna mallorca QL els gitanos catalans

quellegeixes.cat | 5 d’abril de 2017

A França existeix un col·lectiu format per desenes de milers de persones que parlen català, i que es defineixen a si mateixes com a “gitanos catalans”, que s’ha mantingut ignot durant segles. El seu origen se situa al Principat de Catalunya, sobretot a l’Empordà. Van començar a establir-se al Rosselló arran d’una llei del 1783 de Carles III que els va permetre viatjar després de segles de prohibicions, i van anar seguint dues grans rutes migratòries al llarg de la costa mediterrània i de la Garona. Avui, una dotzena de cognoms com Batista, Patrac, Ferrer, Pubill, Cargol o Malla s’escampen per bona part del país fins a la frontera amb Bèlgica en comunitats que han mantingut majoritàriament la llengua i els costums. Parlen un català, que ells anomenen gitano, diferent dels dialectes territorials. Un grup reduït s’expressa en lleidatà amb aportacions de l’aragonès. L’autor ha recorregut bona part de França durant més de quatre anys i ha localitzat 160 d’aquestes comunitats, ha conviscut amb les famílies i en revela per primer cop costums, tradicions, rituals, gastronomia o sentiments. Els Gipsy Kings, Manitas de Plata o Kendji Girac són alguns catalans de França que han esdevingut universals.

Comentari sobre el llibre:
Un assaig etnograficohistòric que en endinsa en la realitat de la vida i cultura del poble anomenat gitano que ara viu a territori francès i que encara parla català, des que va eixir fa més de un mil·lenni de la regió ara indopakistanesa del Punjab fins a la França actual, passant per terres catalanes, de les quals hagueren de fugir en ser sotmesos durant segles a un encalçament genocida, especialment a partir de la Nova Planta castellana que segà de soca-rel els nostres Furs i Costums. Un poble nòmada cada vegada més sedentari i integrat, que d’antuvi ens inspira bellesa i fascinació, però també por pel seu primitivisme; uns prejudicis etnocèntrics que ens han marcat a foc des de ben petits i que ara tenim la oportunitat de superar, escoltant i comprenent allò que els protagonistes ens conten al llibre. I en fer-ho ens adonarem que són éssers humans com nosaltres i, llavors, dignes del màxim respecte i estima.
L’obra resulta potser massa extensa per a un profà de l’etnografia com jo; perquè l’autor ens ha volgut mostrar de forma exhaustiva totes les troballes històriques, les cites literàries i les converses actuals que refermen les seues tesis. Podria dir sense equivocar-me massa que es tracta més aviat d’un document de primer ordre, que de ben segur servirà de base per a estudis posteriors. L’esquer de la troballa d’uns milers de catalanoparlants ‘sui generis’ a l’hexàgon francès, que certament ens ompli de goig, ens mena a un coneixement més ampli d’altres elements culturals del tot necessaris, vista la discriminació a què encara i injustament sotmetem aquest poble mil·lenari i irreductible. Un aïllament, volgut per una banda però forçat per altra, que els ha permès conservar bona cosa de la parla de la seua penúltima destinació, el nostre país, en el seu històric i constant transhumar cap a occident.

Llegeix més a: quellegeixes.cat

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*