Diferència Podemos

Sebastià Cerdà // Quina diferència hi ha entre Podemos, Ganemos o altres emos d’aquests (incloent-hi la casta) i partits autòctons com MES o el PI?

Des de fa molt temps i més jovenet que ara, vaig ser simpatitzant del PSM. Vaig arribar a aquest partit així com a nivell personal anava canviant el meu posicionament sobre la meva identitat. En un primer moment la meva identitat es basava en una actitud acrítica d’allò imperant, és a dir, per exemple, això és Espanya i per tant jo som espanyol; i la meva necessitat de canvi i de revolució, que solem tenir alguns quan som joves, la basava en ser d’esquerres (em definia com a marxista i no havia llegit cap obra den Marx); per tant  i en conseqüència, simpatitzava amb el partit que en aquells moments es deia PCIB, és a dir, els comunistes de les Illes Balears. Doncs si, el canvi amb el meu posicionament identitari va portar implícit el canvi de militància de partit.

M’hi va ajudar i molt el meu interès en demanar-me sempre el per què de les coses, sempre intentar trobar respostes davant de dubtes creats. També la meva caparrudesa, tot s’ha de dir. Un dels primers dubtes que vaig trobar en el meu camí i que necessitava resposta va començar molt prest, quan estava col·laborant estretament amb l’agrupació del PCIB del poble on vaig nàixer. L’agrupació la integràvem diferents persones que, a grosso modo, podríem separar-les en dos grans grups, l’un i més nombrós, el formaven gent immigrant de llocs de parla castellana (bàsicament Andalucia) de l’Estat espanyol que eren la base de CCOO al municipi; l’altre, més petit, el conformàvem persones del poble, autòctones i que, en alguns casos fins hi tot provenien de famílies benestants del poble (els fills els havien sortit torts, progres). No cal que Vos digui que els primers recelaven i molt dels segons. Doncs, a l’agrupació teníem una reunió i en ella em va passar un fet que, per a mi, és el punt d’inflexió en el meu camí cap a un canvi crític en la meva identitat.

 

imagesAbans de seguir he de fer una puntualització, els que em coneixen de fa poc es pensen que el meu tarannà ve de la meva “radicalitat” actual en els meus posicionaments. Res més lluny de la realitat. M’explic. Com vos he dit, abans tenia un posicionament totalment acrític amb la qüestió identitària, ara bé, a ca nostra, els meus pares em varen surar en la llengua catalana (amb la variant que es parla en aquest poble, es clar) i per jo, expressar-me en dita llengua, no tan sols no era fer un lleig sinó més bé el contrari, fins hi tot en aquells moments pensava que era un element d’amistat el que jo parlés amb la meva llengua materna a un que no la tenia com a pròpia. Per tant i en conseqüència ja en aquells moments si sabia (si se actualment) que la persona que tenc al davant m’entén, li parlava (li parl) amb la meva llengua materna.

Feta la puntualització, torn a la reunió en la que hem deixat el relat. Doncs, en aquesta reunió una vegada feta, per part meva, una aportació a la resta, en lloc de rebre una contesta aprovant o contrastant o … la meva opinió, l’única cosa que va sortir de la boca d’un dels de l’Agrupació fou “A ver si hablamos en cristiano que estamos en España”. Per cert amb bastant mala llet i, el més fort, amb l’avinença de molts d’altres de l’Agrupació que el recolzaven. Tal com Vos he dit, en aquells moments, la meva identitat es trobava en un llimbs acrític i, com faria i fan la majoria de mallorquins, vaig acabar demanant perdó i passant-me a la lengua del Imperio. Ara bé, en posterioritat, vaig començar a pensar sobre aquell fet i em varen començar a venir al cap preguntes sense resoldre: Per què havia passat aquell fet? No estàvem dins d’un partit que ens dèiem progressistes? Què tenia la llengua catalana que jo emprava i que jo sabia que tots entenien, de dolent? Perquè es varen emprar dues paraules, en teoria mol poc d’esquerres com cristiano i España? Si el tema era que les llengües són elements nacionalistes, per què havíem d’emprar l’espanyola i no la catalana? Si el problema era que els d’esquerres sempre s’han dit internacionalistes, per què no empràvem l’esperanto? Per què aquell to xulesc que havia emprat el, en teoria, company meu de lluita? Moltes d’aquestes preguntes en aquells moments encara em varen quedar sense resposta però fou el punt d’inflexió entre el posicionament acrític identitari i el posicionament conscient.

 

I no deies que volies parlar de Podemos i tots aquests? Doncs si. Però aquesta llarga introducció em serveix per posar sobre la taula que el que diem i el que fem, la majoria de vegades, no té res a veure. L’única cosa a nivell ideològic (si avui en dia algun partit es basa en plantejaments ideològics!!!) que separa als partits Podemos, Ganemos i PSOE de MES o Esquerra Republicana de Catalunya (el cit ja que no li ha donat la gana de participar de MES i, encara que els dirigents del PSM li hagin posat difícil, segueix ajudant a la fragmentació dels mateixos en miques insignificants), o Ciudadanos, PP i UpiD del PI; doncs si, l’única cosa que separa als primers dels altres dos no és altra que el plantejament identitari de les persones que els donen vida; tal com aquell “company meu de lluita” que el que el separava de jo era el seu fet identitari que no podia suportar que, un del seu grup, empràs una llengua inferior com la meva. Per a reforçar el que dic, em van passar altres fets, quan ja era identitàriament conscient, amb varies persones vinculades a Izquierda Unida. Una dirigent significada en la primera dècada d’aquest segle em va etzibar, enmig d’un debat calent, que ella sense pensar-s’ho dues vegades s’estimava més n’Aznar que en Pujol (i en aquells moments no es sabia res del que s’ha sabut en posterioritat d’aquest darrer senyor) i jo li vaig dir que jo no triava però mentre el seu era l’hereu del franquisme el segon, havia estat tancat pel franquisme. Una altra perla que es va repetir vàries vegades i amb diversos interloculors fou, davant el meu acorralament del contrincant de dialeg amb la pregunta que hi ha de diferent a nivell ideològic entre el PSM (en aquell cas) i Izquierda Unida (o el PSOE) que no fos la E (en el cas del PSOE) o la comoditat dintre d’Espanya per part seva, la resposta de fugida fou, “voltros sou de dretes”. I amb aquest sol enterram.

 

 

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*